El Galzeran

http://galzeran.wordpress.com/

Aquest projecte és el que comentava a l'anterior entrada

La planària!

Ja fa mesos que no actualitzava el blog! No sense motiu per això! L'objectiu d'aquest blog era molt divers. Mostrar exemples crítics de l'estat actual de la relació amb l'home i la natura, escriure curiositats biològiques com les que apareixen als documentals del 33, fer hipòtesis per a entendre l'entorn i les espècies del nostre voltant, i inclús narrar algunes aventures meves a la natura.

Veig una necessitat de treballar amb un caire ecologista científic els temes de gestió d'espècies i de l'entorn. Fa falta una conscienciació de la crisi energètica actual per a ser capaços d'afrontar les seves conseqüències. Però tot això flipant i descobrint la biodiversitat que ens envolta. 

I passar a al·lucinar no sols amb espècies exòtiques com el Dragó de Komodo, sinó veure què hi ha a casa nostra i quina biodiversitat existeix al nostre entorn. Ens sorprendrem. Descobrirem que no cal estar a Madagascar per a apassionar-se per a la natura. Evidentment allò és un altre món i tindrà el seu encant. Però animo a treballar per a gestionar un espai on pot haver biodiversitat i decreixement a la vegada, cambiant les bases del món globalitzat en què ens trobem.

Aquest és el treball que animo a fer i amb què aviat aquesta planària encetarà un nou viatge. No s'han de desvetllar sorpreses, però serà més motivant!

Per això faig aquesta "última entrada", per a mantenir l'esperit de la biodiversitat. M'he dedicat també últimament a fer fotos. T'hi aficiones molt, i t'adones que a la natura hi ha milions de coses per a fotografiar. Tantes espècies com calgui. Per això he decidit fer un flickr on poso les que em semblen més bones, que m'agraden més. A qui vulgui entretenir-se, aquí està: Penseu que totes són de Catalunya! (de moment)

http://www.flickr.com/photos/naturandreu

La vida comença a l'aigua

Bolets.Sí / Bolets.No

Parlo com a noi que tota la vida ha anat a buscar bolets. Que coneix els que per tradició la família li ha dit que els agafi, que són bons. I que amb la ciència biològica ha descobert què són realment els bolets, com viuen i quin paper juguen a la natura.

Anar a buscar bolets s'ha convertit en una moda. Fan un programa per la tele, s'impulsa la cultura catalana i de vegades et diuen que per a ser català has d'anar a buscar bolets. I el meu avi sempre ho diu "abans erem 4, i ara son 4000!". Però crec que hi ha polítiques contradictòries, que per una banda et diuen que cuidis el bosc i per l'altra t'incentiven a la caça dels preuats fongs. Evidentment, com moltes coses, tal com es feia abans no suposava cap problema, ja que la pressió per als ecosistemes bosquins era molt poca. Els bolets, la majoria  dels que es mengen basidiomicots, reciclen els elements de la natura convertint-los en assimilables per a les plantes. I no sols això sinó que estableixen relacions simbiòtiques, micorizes, amb moltes d'elles. El rovelló es troba sota el pi perquè mantenen aquesta relació. El rovelló necessita el pi però el pi no necessita el rovelló. Pot usar altres fongs, com el pinetell o la llora.

Cal tenir en compte que en aquesta pràctica l'home esdevé altre cop paleolític, igual que als oceans. Als oceans ha passat que les noves pràctiques massives de pesca estan acabant amb la biodiversitat  i els stocks de moltes espècies. Es calcula que queden un 10-20% de les tonyines que hi havia fa 40 anys. S'acabaran els bolets aleshores, amb aquesta massificació? Jo crec que no, simplement s'ocuparan nínxols d'espècies menys bones, o tòxiques, que la gent no agafa. Si ara la gent cull tots els rovellons, aviat ocuparà el seu nínxol un bolet com la llora, que poca gent se'l menja, no és gaire comestible. Però evidentment això sols és estable mentre s'aguanti la malla. Si no, tot el bosc es pot veure afectat, doncs els arbres no tindran els fosfats que els proporcionen les micorrizes, així com altres coses. Si al final sols queden espècies verinoses, els animals que puguin menjar-ne també es veuran afectats.

Però no vull dir que no hi anem amb aquest comentari. Si es va al bosc, que s'hi vagi amb ganes, ganes de disfrutar qualsevol cosa que es trobi, sigui comestible o no. En un món on l'agricultura i posteriorment l'agricultura química s'han carregat la biodiversitat i extensions immenses de terreny, és bo que existeixi una pràctica paleolítica en la qual s'agafin bolets d'excedents del bosc. Això sí, de manera sostenible, i amb criteri si us plau! Jo crec que una permacultura conjuntada amb els sistemes naturals i salvatges serà la única manera de recuperar el vincle entre l'existència d'allò salvatge i l'obtenció de menjar. Poder collir maduixes i trompetes de la mort seria clau. o Recordeu per això: sempre cistell, que així els bolets collits poden esparcir les espores!

En fi, què dieu: bolets.sí o bolets.no?

Va de Palmeres

No crec que la meva crítica a Phoenix canariensis sigui absurda. La palmera canària, que fa tant exòtica la ciutat de Barcelona, i altres llocs de la costa, com Sitges. Què fot aquí? L'hem portat per a fer bonic, evidentment. És una palmera pròpia de les Illes Canàries i gràcies a la facilitat d'adaptació la tenim aquí per a tot arreu. Però no s'expandeix ni es reprodueix podent crear una invasió. És l'arbre ornamental perfecte, si no fos perquè no quadra amb els criteris ecosistèmics que s'haurien d'aplicar per a la flora urbana. Com la majoria d'arbres necessita una gestió, gestió al llarg de tots els anys de la seva vida que costa uns diners. A on sí que s'ha fet invasora (també per la seva introducció) és a Nova Zelanda.

A més a més, ara hi ha una cosa que preocupa. Una plaga , una espècie d'escarabat invasor, que ataca les palmeres, amb preferència per a la canariensis. El morrut roig de la palmera (Rhynchophorus ferrugineus), està causant últimament molts problemes a parcs i jardins de la costa mediterrània. Una femella fecundada accedeix als teixits de l'arbre amb forats que han fet altres insectes o ferides. Allà fa la posta i les larves s'alimenten dels teixits de l'arbre per dins. Allà mateix fa la metamorfosi, holometàbola, i es torna escarabat altre cop. Resulta que tractar una sola palmera d'aquest insecte costa una mitja de 100 €. Si fem números i veiem que de vegades s'han de tractar les 300 palmeres que hi ha en un sol carrer, acaben sortint bastants zeros. Per a lluitar contra ell per això s'usen insecticides sintètics així com altres tractaments químics, mecànics i biològics.

Una altra espècie molt relacionada amb les palmeres és la cotorra argentina, molt comú a Barcelona i voltants, que ha fet de les palmeres el seu recurs. Aquest intel·ligent ocell forma nius comunitaris, enganxats uns amb altres que rodegen tota la palmera. Hi ha una cambra per a ocell, però és la unió de varis caus que manté l'estructura. La cotorra encara no s'ha tornat invasora. Però si que ocupa ja un lloc important en els ecosistemes urbans que afecta al fet que puguin haver-hi uns ocells o altres.

I no ens en recordem que aquí al mediterrani també hi ha una palmera, el margalló (Chamaerops humilis), i aquest no pateix la plaga del morrut. Que potser no creix tant amunt, vale. Però és igual, que es planti margalló enlloc de palmeres de canàries, i comencem ja a naturalitzar els espais urbans amb vegetació pròpia dels ecosistemes mediterranis. Nova consigna: un pi a cada plaça!

Ruta pel Pirineu - Fi

Última etapa. No perquè ho tingués pensat així des del principi, sinó perquè he vist que després d'això hi ha una manera no complicada per a tornar cap a casa. Sortint de Farrera vaig a Llavorsí, allà agafo forces i compro menjar per a el que ve. Arribo fins a Espot, on el primer que faig és buscar l'oficina de turisme perquè em donguin algun mapet del Parc Nacional d'AigüesTortes. Però són les 14 hores i acaben de tancar fins a les 16! Veig per això en un mapa gros que el primer tram em porta fins a l'Estany de St Maurici, i que allà hi ha un punt d'informació. Cap problema, allà ja agafaré informació. I començo a fer el camí cap endins del Parc. Allà  pel fet de ser Parc Nacional hi ha moltes restriccions. No es poden agafar flors, ni bolets, ni en principi moure pedres... t'has de sentir com un observador d'un paratge salvatge que l'home ha escollit  per no intervenir-hi.

De camí ja vaig veure un trencalòs volant, i una silueta del que no sé si era una femella de Gall Fer o una Perdiu Xerra. I al entrar al parc tot canvia. Sembla que el paisatge natural busqui la perfecció en tots els seus estatges, riberes màgiques, boscos de roureda, Pinus uncinata, avets gegants, alguns de caiguts perquè han mort de vells, no perquè els hagi tocat l'home. També veig un parell d'artiodàctils, que aquí no comentaré perque vaig tenir-hi un altre encontre. L'estany de St Maurici és el destí de la majoria de turistes. Fan aquest caminet de 2 hores i tornen. També hi ha els Encantats a l'esquerra, de les muntanyes més impressionants de tota Catalunya. I a la riba d'aquest estany és on hi ha més gent reposant. I... sorpresa! El punt d'informació no és més que un taulell en una banda. Com m'ho faré per aconseguri un mapa? Clar, al refugi ja me'n donaran. Però camino després cap al refugi i allà em diuen que no tenen mapes per donar-me, que si en vull un n'he de comprar per 10 €, dels bons, o puc mirar-me un que deixen de la ruta de Carros de Foc. Conclusió? Vaig creuar el Parc Nacional amb un mapa dibuixat en aquell moment a la llibreta de viatge, al pur estil Tolkien. Està la part del Parc que volia creuar, i la ruta per anar del refugi Ernest Mallafré al de Colomina. El camí que faria el següent dia.

Fa ràbia no acomplir un dels objectius del viatge. Veure un Gall Fer, imponent caminant a prop meu, encara m'ha quedat pendent. És per això que em vaig aixecar a les 6 del matí el dia següent i que a les 6.30 ja estava de camí. Això a més de que havia de fer aquesta llarga etapa de Carros de Foc, que en realitat completava 3 refugis. No vaig veure l'ocell però tinc imatges grabades d'altres coses. El bosc encantat, com sempre, i al entrar a una clariana veig un ramat de 7 ó 8 daines (Dama dama) que se'm queden mirant, acusant amb les seves banyes. Comencen a córrer cap a una banda, fent tremolar el terra, de manera que justament queden davant meu, a menys de 10 metres. M'adono aleshores que tinc al costat dret un Isard bevent aigua a 2-3 metres, que no s'ha adonat de la meva presència. Quan ho fa es posa a saltar per les pedres de manera espectacular, en pocs segons ja és lluny. També hi havia alguns cavalls... Era com un safari del Pirineu.  El corriol s'enfila fins el Coll de Monestero, des d'on es veu tota la vall il·luminada i estanys a banda i banda. Estic a 2700 metres i acabo de pujar una tartera molt bèstia. Per allà hi ha més Isards que sembla que m'acompanyin mentre faig el meu camí. També veig una Àliga Daurada i algunes granotes.

El següent tros és el dels llacs més grossos, Estany del Mar és immens, i el Refugi de Colomines queda per allà. Em trobo aleshores el GR11, el que havia agafat el primer dia, que passa per aquest tram! També veig unes quantes espècies vegetals, algunes que no surten la meva guia i algunes que són mutacions, com una Gentiana de 5 pètals quan sempre en tenen 4... Tornaré a passar la nit de refugi, i al dia següent em decideixo a baixar per la vall fosca. La troballa d'espècies mai para, i entre llangardaixos, papellones, algun mustèlid que li veig la silueta, i altres, completo el viatge fent autoestop fins la Pobla de Segur d'on agafo, primer un mapa d'Aigüestortes, i després el tren.

El Pirineu és immens, i encara hi ha molts llocs on he d'anar d'aquesta serralada. Però vull dir que tenim la natura aquí al costat, en el seu estat més salvatge, amb coses inversemblants que la gent no creuria que hi són.  Aventurar's-hi és veure que està ple de diversitat. Evidenment sols he comentat aquí la part més natural del viatge, no la social, però és clau compaginar-ho.

Ruta pel Pirineu - 4

Sortint de St Joan de l'Erm el bosc que anit feia por es veu tranquil, frondós, el pi roig i la molsa s'ajunten perfectament. Segueixo el camí, amb la idea que potser em trobo amb l'estimat ós que comentava, encara que no és així. Algun Populus i també avets. Pròxima parada és Farrera, on hi viuen uns coneguts (un poble de 40 habitants).  És per això bastant de camí però per sort ara és pla i s'hi camina bastant bé. M'apropo a un riu, i trobo alguna papellona apol·lo (Parnassius apollo). Aquesta és dels emblemes del Pirineu, una papellona amenaçada agafant un context general ja que sols n'hi ha per allà. Però un cop ets allà, te'n trobes bastantes! Curiosament sols en vaig trobar en aquesta etapa del viatge (i una de solitaria a Andorra), però en vaig trobar potser 15 o 20. Impressiona per això,  és bastant grossa!

Després d'aquest tram arribo a l'ermita de Sta Magdalena, al costat d'un riu amb alguna granota que puc veure. Ja he deixat el pi roig enrere i tiro per un camí no molt ben senyalitzat. Aquí per sort tinc un mapa que he agafat al refugi i m'oriento aproximadament amb les muntanyes que tinc al voltant. Ja havia estat per Farrera més d'un cop, i passejat per algun d'aquells camins. Però em perdo una mica i acabo en un prat amb vaques que em miren malament. Una imatge que  no em va animar gens, va ser trobar-me més enllà l'esquelet íntegre d'un cavall, que hauria mort l'any anterior, doncs no hi havia res de carn, sols tots els ossos i pell  una mica. Just m'havia explicat el que viu a Farrera que hi havia un esquelet d'un cavall per allà, que no se sabia de què havia mort, descrit tal com  mel vaig trobar. El  curiós va ser que quan li vaig dir on estava el que havia vist em va comentar que havia d'haver sigut un altre. Poc després vaig veure un cabirol saltironejant per allà. Està bé com els cabirols s'han acostumat a integrar-se amb l'home. Evidentment fugen si un s'acosta, però la proximitat que mantenen del poble en aquella zona no gaires animals la tenen així. 

A mitja tarda em planto a Farrera, i justament hi ha festa major! L'endemà començarà l'última etapa d'aquesta ruta, cap a Aigüestortes!

Canvi climàtic i fisiologia vegetal

Mai he tocat en concepte "canvi climàtic" en aquest blog, ja que encara que el tingui molt present, prefereixo destinar-lo molt més a veure com l'home interactua amb la natura o coses que la pròpia natura ens ofereix. Però no per això el consider-ho un fet menys alarmant. En comptes de fer ecologia i arribar a la conclusió de que ens estem carregant el planeta, que és innegable, vull comentar aquí què els passa a les plantes, els productors primaris, quan canvia el clima.

Tots coneixem el següent gràfic, l'increment de CO₂ que ha incrementat  a una velocitat sense precedents en la història coneguda. Que és cert que hi ha glaciacions i canvis climàtics al llarg de la història sempre. Però el que està passant ara és alhora Canvi Climàtic i Extinció Massiva d'espècies. Això és el primer cop que passa així i a aquesta velocitat. El fet que el gràfic faci petites oscil·lacions cada any és perquè les plantes durant l'estiu fan molta més producció que durant l'hivern, i per tant al absorbir el diòxid de carboni per a fer la fotosíntesi, es disminueix.

Un s'ha de plantejar: si les plantes converteixen el diòxid de carboni en oxigen, el fet que cada cop n'hi hagi més no és bo? És a dir, així fan la fotosíntesi, completen el cicle de Calvin i produeixen carbohidrats: més biomassa! Més matèria viva! Això és cert, però altre cop no té en compte el concepte de cicle, i tampoc la fisiologia de les plantes en si. Una planta, com tot ésser viu, ha de destinar les seves energies proporcionalment al llarg del temps, un trade-off entre reproduir-se, créixer i sobreviure. Si pressionem la planta per créixer, al moment de treure el fruit no podrà invertir bé ni prous energies. Parlant d'un bosc podem dir "que creixin els arbres!" però parlant d'un cultiu direm: "que surtin els fruits".


A nivell químic es pot estudiar el problema. L'increment causa que es completi més el Cicle de Calvin, però baixa el rendiment de la capacitat de exportar la sacarosa fora del mitocondri. Això fa que s'acumuli midó, el producte de reserva de les plantes, però que no el puguin convertir en aquesta sacarosa que és el que s'usa per a transportar-ho amunt i avall. El fosfat aleshores queda retingut i baixa la seva concentració al citosol.

Un altre punt, el de la conductància estomàtica. A més diòxid de carboni a l'aire, els estomes, que és per on s'intercanviene ls gasos, més es tancaran i menys gas podran intercanviar. Això pot suposar per això que a la llarga hi hagi una major eficiència a l'hora de captar gasos, per la pressió que es fa sobre les plantes, si ets ràpid i amb els estomes semi tancats pots intercanviar com si els tinguessis oberts, tiraràs més endavant!. Però  el canvi actual té una velocitat que fa inpredictible quepassi això o no.

Canvia globalment el clima. Aquí a Catalunya fa més calor, i un conjunt d'alteracions fan que en general els climes es moguin, que al fer més calor al nord les condicions vagin canviant. I aleshores li surten noves berrugues al món. Tot el Quebec, un paratge salvatge amb els humans recluits majoritàriament a baix, de cop es torna en un lloc on fa prou calor com per cultivar. Deforestar els boscos i barallar-se pels territoris, fer nous assentaments humans, posar noves fabriques que accelerin més els processos de canvi climàtic i canvi global. Una nova berruga pel món. Però escolta, que aquest no és el tema. Mentre a Quebec es podria cultivar, hi ha un altre lloc que sortiria més malparat. L'assecament del clima fa que el desert del Sàhara s'expandeixi. Avança, per zones semidesèrtiques on no plou, o on les alteracions humanes són grans. Avança cap al sud, amenaçant l'Àfrica subsahariana.

I el problema realment gros del canvi climàtic: la impredictibilitat. Tots els ecosistemes funcionen en unes condicions similars al llarg dels anys, i quan l'home ha volgut cultivar ha imitat això per a cultivar a cada temporada el que toca. Els canvis es fan impredictibles, i més en un clima mediterrani que no sap ploure. Si no podem predir quan plou no podem cultivar. Al juliol va haver-hi problemes amb collites de pomes i préssecs, per pluges massa fortes  que feien malbé els arbres fruiters. I ara aquest calorós octubre, que ha acabat amb una mitjana de 2,1 graus  més que altres anys (i dèiem que no es poden arribar als 2 graus de canvi climàtic, que aleshores canviarà tot!). Aquest octubre, al no ploure i no fer fred, els espinacs no han crescut, i moltes plantes que depenien de la pluja han mort. Ja veurem com recau això a l'hora de comprar hortalisses.