Abellera

Orquídies! Un dels grups de plantes més evolucionats, amb estratègies més especialitzades i inversemblants, i amb més diversitat arreu del món. Personalment el que m'agrada més. El nom orquis ve de "testicle" en llatí, ja que la gran majoria tenen sota a terra dos bulbs rodons, on es fa simbiosi amb fongs zigomicots per a nodrir la planta.

Ophrys catalaunica. El nom ve de que és una planta autòctona de Catalunya, encara que se n'ha trobat alguna al sud de França, sobre els Pirineus. El pètal més desenvolupat orientat cap avall avall es diu label, i el gènere Ophrys es caracteriza per l'enorme desenvolupament d'aquest label. Perquè? Doncs el que intenta és simular un insecte. Els insectes hi veuen, però no discriminen tant com nosaltres. Ara imaginem que som un borinot. Veiem una cosa que sembla una abella posada a sobre una flor, i a més sentim la olor de la abella perquè la flor ens enganya i ens fa creure que ho és. Anem allà, i comencem a copular amb el label, fent moviments amunt i avall. Resultat: el borinot que es pensa o no que acaba de procrear, i la orquídia que ha donat els dos pol·linis plens de pol·len al borinot. Quan aquest vagi a una altra flor, ja està festa la pol·linització.

El repòs dels coloms

 

Segur que tota la gent que considera els coloms rates voladores farà un pensament en veure això. Segur que és curiós veure com de ben adaptats estan els coloms, per ser l'animal no domèstic més acostumat a l'home. També s'ha domesticat, evidentment, amb una llarga llista d'espècies que l'ésser humà no pot evitar controlar.

Comento el cas dels coloms missatgers. Han sigut usats des de fa milers d'anys. I com s'ho fa un colom per tornar a casa? Bé, el 94 % dels ocells són monogàmics a l'hora d'aparellar-se. Els coloms mascles passen temps amb les femelles. Si s'han d'enviar missatges, el colom és separat una setmana abans de la femella. Abans d' enviar el missatge al colom se li ensenya la femella, i el que fa el colom és anar a buscar la seva parella, recorrent quilometres i quilometres orientant-se pel terreny que coneix, amb la vista.

El Gall fer són els pares

 

Gall fer, on eeeeets??? Això és la Vall Coma, al costat de Farrera, al Pallars Sobirà. És on vam trobar Anemone vernalis, comentada en una publiació anterior. Però no veniem a buscar floretes, sinó a trobar-nos amb el Gall fer, Tetrao urogallos. En aquest prat idíl·lic falta una mica de vida a causa de l'època, doncs encara hi ha neverons escampats per a tot arreu. Però l'aire, les ganes, l'alçada, i la natura hi són presents, sempre.

Els animals es devien haver amagat per la presència d'Homo sapiens, però eren clars indicis de senglars, cabirols, isards, voltors (una ploma de voltor comú en concret!), i potser algun ós bru,  habitants d'aquest prat. I també el Gall fer, au galliforme bastant grossa, amb un dimorfisme sexual molt marcat. El mascle és negre amb tonalitats verdes, i una cua que obre fent un ventall, per atreure les femelles com un paó. El curiós és que el mascle aleshores comença a emetra uns sons guturals i, pres de l'energia que empra en trobar parella, s'oblida del món, de manera que un s'hi pot acostar amb tranquilitat. Sinó, pot atacar si se'l molesta. Però no el vam trobar pas, i queda pendent un segon assalt, i aleshores penjaré una foto seva.

Rosa blanca

La rosa original! La que creix salvatge i que encara no ha estat víctima d'un procés de selecció artificial! Rosa canina. No sé si us l'imaginàveu vermella, rosa o blanca, però aquí la teniu. Val a dir que també se'n troba amb tons més rosats, que han acabat conferint l'aspecte típic en el qual tothom pensa quan li diuen el concepte "Rosa". No obstant, encara que no tingui tants pètals, sinó 5 com és típic en moltíssimes dicotiledònies, conserva la olor, més pronunciada que les de les floristeries. Creix en bardisses habitualment, terrenys abandonats amb fàcil colonització. 

I en una flor tant atraient, segur que vindran insectes a pol·linitzar. Tant és així que aquesta aranyeta que hi ha s'està quieta esperant a que vingui algun hexàpode. Quan arribi, pam! ja té sopar. Pot estar-s'hi dies i dies, esperant la seva presa, de manera que segur que l'atraparà.

El fruit que fa la rosa, a més a més, es disrtibueix de forma endozoocòria, sent menjat i defecat per algun ocell. En determinades situacions es pot trobar com a anticancerígen. 

Anemone vernalis

Caminant per prats d'alta muntanya, caminant sense parar de caminar, es pot arribar a trobar aquesta delícia de flor, a partir de 2000 metres d'alçada, arran de terra. No es troba gaire extesa, però quan hi és, hi és en abundància. Com a mínim a la Vall Coma, al costat de Farrera

Anemone vernalis floreix a la primavera, entre març i maig, quan a la costa ja fa calor, però allà dalt encara s'està fent la transició entre hivern i primavera. Aquesta transició comporta que la neu es desgela, amb la qual cosa es creen escorrenties d'aigua. Rierols que humidifiquen la terra, i permeten que flors com aquesta creixin. Aprofita aquests torrents, ja que als prats d'alta muntanya la pluja no és abundant i les condicions climàtiques són bastant adverses. La seva peculiaritat són els múltiples pèls que conformen un verticil de fulles modificades que envolta la flor, que li serveixen per a retenir les gotetes d'aigua que li arriben d'aquests corriols d'aigua, que són temporals al acabar-se la neu. 

Pomatia

Aquest monstre de cargol és un exemplar del gènere Pomatia. Habitant del meu pati, es deixa veure per les nits ocasionalment, passejant solitari en busca de menjar. Veient que només n'apareix un, i la distància que recorre, podem pensar en la necessitat d'extensió de territori prou grossa que necessita per a viure, degut al seu tamany. Els cargols del gènere Rumina, als quals visita sols necessiten el mig metre quadrat en el qual viuen, i els llimacs que acaben de conformar la població de gasteròpodes del pur eixample de barcelona necessiten aproximadament 1-2 metres quadrats. Per a comparar amb espècies que no siguin mol·luscs, podem parlar d'un ós, que necessita una extensió de 10 km quadrats per a viure.

Aquesta Pomatia es passeja tranquila, sense fer competència als altres cargolins petitons. I quan usa la bava per enganxar-se, la usa bé. De vegades costa bastant aixecar-lo del terra, quan s'enganxa al terra amb el múscul retractor del peu.

Flora urbana

Surto de casa, passejo pel carrer i camino al costat dels amables plataners (Platanus hispanica) i em trobo de tant en tant amb l'arbre de l'amor (Cercis siliquastrum), bonic i sorprenent per la seva floració prèvia a les fulles i les fulles en forma de cor. Camino al costat d'aquesta flora ornamental, triada segons el lloc, sigui per fer alguns carrers de Barcelona més exòtics, amb palmeres que ningú sap d'on han sortit, sigui per a decorar el carrer. Porto dies buscant aquest equilibri entre home i natura. Tenim pobles, ciutats, llocs plens d'humans i de construccions artificials. Les ciutats i pobles creixen, i van exhaurint i deforestant la perifèria mica en mica. Pensem-hi. Què hi hauria hagut si no hi hagués humans? Ens trobem en un ecosistema mediterrani litoral, i si baixem una mica més avall de Barcelona no trigarem a trobar pinedes, o la vegetació mateixa del delta del Llobregat. Ara penso en pobles on he estat de la Catalunya interior i recordo margallons (Chamaerops humilis) plantats a la plaça, romaní (Rosmarinus officinalis) , o pins als llocs més amples. 

Aquests petits indrets de diversos pobles poden aconseguir una cosa que es trenca quan es juga amb la flora ornamental. Aquesta cosa és un flux natural entre el poble i el bosc contigu. Si al mediterrani hi ha pins i alzines, hi ha ocells i insectes que conviuen amb els pins: posem per exemple el picot, que em pregunto quants dels lectors l'han vist en directe. Si plantem palmeres, lògicament tindrem cotorres de Kramer, aquests ocellets verds i bonics que s'han extès per Barcelona des que van arribar fa uns 30 anys. Perquè no plantar arbres propis de l'ecosistema mediterrani, estudiadament per tal de poder conviure-hi? I així aconseguir que el flux de biodiversitat entre la ciutat i els voltants faci que les espècies tant defensades al trobar-se en perill d'extinció, puguin tenir un patró de territori més extens, que els permeti conviure amb les construccions humanes. Establir així una mica més d'equilibri...doncs, ¿cal potrar arbres roses del Japó, quan podem inundar la ciutat d'olor de romaní?

El cas que presento ara correspon a espècies que podem trobar a prats mediterranis, que són oportunistes i creixen allà on poden. Són potser els únics que han aconseguit aquest flux, gràcies a la seves estratègies reproductores. És el cas de plantes que tinc al propi pati de casa meva, que aprofiten qualsevol escletxa de rajola per a clavar-hi l'arrel  i créixer. Més d'un cop m'han dit que les arrenqui, amb el pretext de que són males herbes o de que destrossen les rajoles, però no sempre ho faig... Us presento el meu Sonchus oleraceus , fulles del qual poden ser aprofitades culinàriament, i que fa els típics angelets que es poden bufar. Es dispersa fàcilment pel vent (anemòcora), i per això ha aconseguit sortir per tot arreu. El següent correspon una espècie de les escrofulariàcies, els típics conillets, que igual que el Sonchus trenquen la rajola sortint com poden.

I finalment aquesta planta que no tinc identificada, que creix a un pati abandonat que tinc al costat o a llocs tant insòlits com al damunt d'aquesta canonada, que segurament reté l'aigua necessària per a fer créixer aquesta curiositat.