Ruta pel Pirineu - 3

Crec que recordaré sempre aixecar-me al Refugi de la Cabana Sorda, mirar endavant que hi havia una finestra, i veure el cul d'un cavall gegantí. Sortir mica en mica, passejar pel prat alpí... Trobar-me primer una viola d'aigua, una planta gens vistosa però que és una de les 2-3 plantes carnívores que hi ha a tota Catalunya. Després mirar a dalt a les pedres de dalt del circ i veure els primers isards del viatge. Que en quedi constància: l'isard (Rupricapra rupricapra) originalment vivia més avall, a prats i boscos de pi negre. Però és la pressió humana al llarg dels anys amb la ramaderia que ha fet que aquest animal hagi hagut d'adaptar-se a viure a rocams.

Tornem d'Andorra de l'excursió i un altre cop a la Seu, que a mi em toca fer ruta. Aquest cop partiré de Castellbó, amb direcció al refugi que hi ha a St Joan de l'Erm. Són les 16.00. Veig que el camí diu que hi seré en 4 hores. Això són 3 i  poc més per mi. I em poso a caminar, veient per això que hi ha núvols que anuncien pluja. El camí hi ha un moment que creua amb la carretera, i em dic: vés per carretera, així si plou pots fer autoestop! I comença a ploure, un xàfec bastant considerable, jo tranquil perquè el meu tiet és Mosso a la Seu i m'ha dit que si em passa algo el puc trucar i em pot venir a buscar. Però quan comença a ploure de veritat, m'he d'amagar. Entro a un caminet secundari que crec que portarà a algun lloc, però sols veig 3 ó 4 vaques, una caixa d'eines, i una falç de dos pams ben esmolada. Això no mola! Però penso "coi, si passa algo, la falç la tinc jo!" Torno a la carretereta i continuo caminant, amunt que com abans hi arribi millor! Però no passen cotxes i jo anar fent... Fins que arribo a un petit poblet, on m'aixoplugo a un cobert amb un tractor i bales de palla, fins que pari de ploure. 

Aleshores hi torno, decidit. He d'arribar a St Joan de l'Erm! Xino-xano per la carretera, i espero que passi algun cotxe! I mica en mica vaig adonant-me que deixar el camí de muntanya potser no ha estat la decisió més encertada...Perquè ara són en total 25-30 km des de Castellbó. Però ara ve la qüestió. Quan la vegetació entra en estatge de pi roig, veig uns boscos molt guapos. Són boscos monoespecífics, que tenen una catifa de molsa preciosa i tots els pins que ho conformen tot. En aquest moment recordo per això una foto d'un pòster que tinc, on surt aquest tipus de bosc, i hi surt on ós passejant. Quina por. Óssos per allà i jo caminant, i van passant les hores i es fan les 19 i les 20... I es comença a fer fosc. Amb la llanterna enfoco endavant i vaig caminant sense parar, decidit. I no passen cotxes, sols alguns de tornada. En aquest moment em poso a parlar sol. Si hi ha animals, ara no és el moment de veure'ls, tant senglars, teixons, artiodàctils, gats mesquers, óssos... Ara no toca: si estan per allà, que em sentin cridar i que fugin! I així em passo durant més d'una hora, que al final ja fet tot fosc i arribo a les 21.40 a Sant Joan de l'Erm, aquest cop a un refugi resguardat, casi un alberg però molt integrat a la muntanya i petitó. No ho tornaré a fer més això. Que feliç que em vaig sentir quan vaig arribar-hi! Realment! I, ironies de la vida, el primer que em trobo allà són llibrets que es diuen "Turistes i Óssos".  Com viuen, com rastrejar-los, la situació actual al Pirineu... I com no, aquesta secció que vull copiar sencera:

Què cal fer si ens trobem un ós:

"L'ós bru té generalment por dels humans i els evita, fins i tot en les trobades fortuïtes. Els excursionistes que puguin arribar a veure un ós hauran d'evitar apropar-se a l'animal, amb l'objectiu de garantir la seva seguretat."

Què cal fer si ens trobem un ós a curta distància (menys de 50 metres)?

• Permetre que l'ós pugui identificar-nos manifestant la nostra presència i deixar-nos veure i sentir a una distància suficient.
• Moure'ns sese brusquedat.
• No tallar-li el pas ni bloquejar les possibles vies que pugui utilitzar e la seva fugida.
• Allunyar-se a poc a poc de l'indret i de l'itinerari que l'ós pugui agafar.
• En cas que ens trobem amb una óssa i els seus petits, mai no ens hem d'interposar entre la mare i les cries.

Biologia multidisciplinària

Tenim a un extrem l'ecologisme biocèntric i a l'altre l'antropocèntric. És a dir, molta gent pensa: fem uns espais naturals que l'home no pugui tocar, parteix  d'un posicionament radical de la natura que es defensa com a salvatge. I després tindrem l'altre, on la gent parteix des de l'home per a no pensar en la natura salvatge sinó en fer sosteible el món, perquè l'home pugui viure. 

Què passa? Que no podem buscar un vincle? Que no podem buscar un punt a mig camí? Tal com està el món i com estan de boges les empreses capitalistes de moment és necessari que hi hagi certs espais dedicats a la preservació de la natura. Però la solució global no és aquesta, és trobar el vincle, el punt en què no és necessari lluitar a mort per un espai salvatge perquè l'home desenvolupant's-hi la mantingui salvatge. 

En la meva opinió el biocentrisme falla quan fa el plantejament de "hauriem de tornar als arbres". Vam baixar dels arbres perquè de cop no hi havia arbres, i en aquest moment vam començar a treballar, aprenent a menjar carronya. No es pot pensar en humans paleolítics, s'ha de pensar que l'home que treballa la terra ha de treballar perquè sigui salvatge, perquè hi hagi flux de biodiversitat; perquè en comptes d'adaptar la natura al nostre espai ens adaptem nosaltres a ella. I això es el que dic de l'antropocentrisme, que ha de tenir en compte la paraula biodiversitat per a fer un món sostenible. Vist com està tot d'aquí uns quants anys el que haurem de plantejar-nos és com obtenir aliment altre cop, que no tindrem el petroli com a amic nostre. De moment es comença ja a fer a petita escala. Però sense biodiversitat no hi ha món.

I això de biologia multidisciplinària? Hi ha gent que es perd en la seva professió. Podem conservar espècies, però l'objectiu no és posar-se medalles per a repoblar els isards al Pirineu (que pr cert cada cop n'hi ha menys). És treballar amb l'isard com a espècie per a què els ecosistemes que habita puguin treure la potencialitat que tenen al màxim, sigui en un Parc Nacional com Aigüestortes, intocable, o un lloc tocat com la Vall de Núria. La multidisciplina passa per no capficar-se en una cosa i entendre el Tot d'un lloc, fer pedagogia mútua amb la gent d'aquell lloc, i fer que tothom entengui com funciona la natura i perquè s'ha de tractar d'una manera i no d'una altra.

Ruta pel Pirineu - 2

Em vaig despertar abans de que sortís el Sol, per així contemplar la primera imatge a recordar del viatge. Veure'l sortir des de la Collada de Tosses, amb les vaques esmentades al costat meu. Tota la Vall que feia el Riugart a la meva esquerra il·luminada a les 7 i poc del matí.

Deicideixo sortr del GR-11 per això per a buscar la carretera i fer autoestop. Arribaré a Alp per plantar-me a la Cerdanya. I vinga, a creuar tota la plana! Camps i més camps, cavalls i prats amb més papellones que flors. Ha sigut una etapa més de poble que de natura, amb poc interès biològic. El que si que m'ha flipat quan he afagat el Camí dels Bons Homes, amb el Cadí a l'esquerra, ha sigut un estol de potser més de 40 voltors que volaven a mitja tarda donant voltes. També ha passat a prop un Milà Reial (Milvus milvus - foto), i un parell de pupts (Upupa epops). 

Després d'unes quantes aventures, passar per la Seu d'Urgell, banyar-me a les basses de Coll de Nargó, quedo amb el Sergi, i decidim fer una excursió a Andorra. A la vall d'Incles! Entrem pel bosc de pi negre directament amb un refugi com a objectiu. Veiem al costat un xoriguer (Falco tinunculus) fent l'aleta. Aquesta és una facultat que tenen per a mantenir-se a l'aire sense avançar, quedant-se quiets en un punt. Bat les ales amb força i ràpidament cap avall i endavant per a estar així. Si un hi pensa, la putada de volar és que els ocells sempre estan tirant endavant, no poden parar quiets. O ets una libèl·ula o t'inventes sistemes d'aquests per a mantenir-te. Així pot mirar al seu voltant si hi ha preses per a caçar. 

Tirant amunt he vist encara un lliri (Iris latifolia) encara obert, una orquídia (Dactylorhyza maculata - foto) i alguna altra flor! (aquesta foto sí que l'he fet jo ja que portavem una càmara). Al arribar a l'estatge de prat caminem i caminem fins entrar a un circ amb un llac d'aigua cristal·lina al mig i al costat el Refugi de la Cabana Sorda, no resguardat. Allà també hi ha cavalls i passem la nit amb bona companyia i pluja d'estels a una cabana  2250 metres d'alçada. Què més? 

Per cert la pròxima vegada que veieu un estel fugaç i vulgueu demanar un desig feu com jo: demaneu veure'n un altre, que valen la pena!

Ruta pel Pirineu - 1

I em decideixo a caminar sol uns quants dies pel Pirineu. Travessar i recórrer aquestes muntanyes que tenim aquí al costat. I dia rere dia em dic "els Pirineus no te'ls acabes!" Collons per això, la motxilla pesa un ou! Això de portar el menjar i la tenda es molt heavy. Però bé, arribo a Ribes de Freser i l'únic que em dic és: Cap a l'Oest! I sense trobar algun caminet que vagi fent per la muntanya i sense saber si faré autoestop només començar, em veig al costat de la carretera, travessant uns fils i a la riba del Riugart.

I això que porto una hora de viatge i estic caminant amb les xancles riu amunt, una motxilla de 20 i pico de quilos a l'esquena, les botes penjant dels cordills. Camino entre fréixes, pollancres i plataners que envolten un riuet amb alguna papallona. Quan decideixo sortir i fer autoestop, arribo a Planoles, d'on agafo el GR-11, el Sender dels Pirineus. Aquí ja no hi ha compte enrerre. Es tracta d'entrar a la muntanya, aventurar-me i pensar que conec el bosc i allò que hi ha.

Passat Dòrria vaig caminant i ja em trobo al bosc de Pi Roig. Tot és silenci, i he de trencar amb la por al misteri, per tirar endavant. Aleshores veig un gaig (Garrulus glandarius), i no sé per què m'ha donat ànims, com una presència positiva en aquell indret. El gaig és un ocell molt guapo, solitari, que va volant entre els arbres controlant-ho tot. Pot imitar molts sons diferents, més de 50 ocells. Es veu que al Pirineu hi havia pastors que al sentir belar una de les seves ovelles, seguien el so per buscar-les, pensant que l'ovella s'havia perdut per la muntanya.Caminaven i caminaven i s'acabaven perdent perquè resulta que era el Gaig imitant el so de l'ovella.

Després també he tocat la zona de pi negre. Es va fent la tarda i decideixo acampar, amb la meva minitenda superlleugera. I aleshores passa que just està muntada m'apareix al davant una família de cavalls. D'aquests que deixen pasturar lliures tot l'estiu. Me'ls miro i miro, durant 20 minuts. Fins que no m'inspiren confiança, no torno a entrar a la tenda. Fa fred però vaig fent. Estic dins la tenda i m'adono que he acampat amb vaques a 10 metres que van pasturant.

Fa falta un líder?

Organització! Si fa falta una cosa en muntar una societat, és una estructura, i aquesta ha d'estar orgaitzada d'una manera o d'una altra. I això dóna continuitat, el fet que les coses estiguin muntades d'una manera determinada, permet que el concepte societat perduri. Pot haver-hi canvis, però se li ha de donar continuitat a la societat. Els homes aprenem contínuament a organitzarnos i a crear coses, però des d'un punt de vista humà individual sabem que existeixen ments que per aprenentatge arrben més enllà o no. Pot ser per voluntat pròpia, però l'ésser humà en la majoria de moments de la seva història ha contemplat l'estructuració de les societats des del grup i l'individu a la vegada. Això és, el moment en que es defineixen estatus, jerarquies i diferències. Però podem com a humans aconseguir superar la idea del cap de la tribu, del rei, del president? Sembla que aquests dies n'estem aprenent arreu del país. Però cal saber que cal donar continuitat a les coses, i encara  que en una assemblea s'esculli un delegat, aquest és el que fa la canalització i el treball i reflexió profunda per a assumir rols d'individu especial dins la societat. No dic que sigui inviable, ni critico la rotació de càrrecs. Però podem veure al món animal que sempre ha fet falta un líder, i així s'han desenvolupat les societats des dels seus origens, no només amb patrons de aprenentatge sinó també per condició genètica.

Aquest últim model el comentaré sense extendrem-hi. És el cas dels insectes socials, com abelles, tèrmits i formigues. Els estatus estan genèticament determinats. Si una formiga neix obrera, no tindrà els gens per a ser altra cosa (de fet és asexual). Una formiga reina pondrà ous. Potser gaudeix de més privilegi perquè les altres la protegeixin, però la limitació genètica és la de fer ous. Per indicadors hormonals, o ambientals, arriba un moment de no fer obreres ni guerrers sinó mascles i femelles que es reprodueixin. En aquest moment s'itentarà colonitzar un nou territori, però això és fruit de l'atzar.

Però en vertebrats ja si que veiem les societats d'animals on s'aprèn a formar part del grup. Kropotkin analitza al seu llibre L'ajuda mútua com els animals deixen de banda l'egoisme per a formar part d'una entitat més gran, i mostrar comportaments altruistes per a la seva societat. Ens explica el factor evolutiu que això té, que el mateix Darwin va reconèixer que era un punt feble en la seva teoria quan parlava dels "més aptes". Però el que no es contempla aquí és la forma com les societats s'estructuren, i veurem diferents estatus, rols dins la societat. Si comencem pels mamífers més pròxims, observem que les societats de simis segueixen patrons jeràrquics i que calen líders que portin el grup. En Gorilla gorilla, per exemple, el mascle dominant pateix canvis hormonals que li tornen l'esquena platejada. Evidentment pot ésser destronat, i les societats i comportaments dels grans simis poden ser molt complexes. Existeix el líder, i també el canvi. Les societats d'artiodàctils molt cops tenen el patró de les banyes com a dominància dins el grup. La cabra/cèrvol/orix/mufló/cabirol/ren/bisó/isard amb les banyes més grosses sovint és el que domina a la manada. Sinó es fan les tipiques lluites entre mascles per a reclamar les femelles. En aquestes lluites es causen ferides, però lleus. D'entre els mamífers podem posar altres exemples, però a l'hora d'analitzar una espècie ens hem de fixar al punt de la cadena alimentària on es troba. És normal que hervíbors s'agrupin per donar força al grup davantd e depredadors. I en depredadors pot passar de tot; els óssos son caçadors solitaris, i els felins mantenen societats jeràrquiques.

Els ocells tenen casos molt semblants. Els depredadors com àguiles són més individualistes, però en les societats veurem patrons que definiran els estatus. Una població d'ànecs tindrà senyals per a cridar l'atenció d'un depredador, una conducta social altruista que no segueix la regla del "em salvo jo i així agafen a un altre". Però a l'hora de fer la migració els ànecs més forts i vells són els que van davant, dirigint el grup i decidint on anar per tal de que tota la població estigui bé. Durant les primeres migracions dels petits, aprendran dels pares i sabran què fer. 

Hi ha un cas per això en el qual no he trobat aquests patrons, i on sí que tots els individus de la societat són Iguals. Són els bancs de peixos. Aquests funcionen sense estructura jerarquitzada, però si perfectament coordinada. Cada peix deia una distància igual entre els que té al voltant. Això li permet maniobrabilitat a l'hora de moure's. Es forma una gran massa de peixos. Quan un depredador ataca, un individu (el que ho notarà abans) se n'adona. Aquest aleshores decideix moure's cap a una banda, i els altres el segueixen sense saber perquè. Si més tard s'adonen de que el que passa és que hi ha un depredador, aleshores és quan aquests també es mouran potser més ràpidament que el primer, conscients del que passa. Ocorre el mateix quan un troba menjar. Tots són iguals, i morfològicamennt, és selecciona negativament aquell que és diferent. Si un és diferent en algun aspecte, sigui tamany, color... serà un blanc fàcil per a un depredador, i serà el que no prosperarà. Per això els individus que s'agrupen tenen tamany igual. Bé, doncs aquesta societat que acabo de comentar resulta que és i ha sigut estudiada per màtemàtics per tal de incidir en el control de masses a les nostres societats. Ens deixem portar com els peixos!

Hi ha molts aspectes en aquest tema en la vida animal. I una reflexió cap als humans per tal de veure fins on podem donar continuitat una idea que no té líders, o una idea amb representants que canalitzen el que tota la societat decideixi.

Llengües de Gall

 

Serapias lingua. Una altra orquídia! En aquesta veiem les modificacions, que fan servir una estratègia totalment diferent a l'anterior. El label vermell li dóna el nom de llengua de gall, i els altres pètals i sèpals fan una espècie de concrescència per a fonar una forma de tub. 

La orquídia creix en prats tipicament habitats per milers d'insectes. I a la nit pot fer fred. Doncs aquest tub pot servir com a estància d'una sola nit, donant un lloc arreserat, una cambra per a dormir, a insectes que poden ser normalment coleòpters. És poc específica en quant a espècie pol·linitzadora, però la estratègia sí que és concreta.. Al matí si hi mirem tenim 95% de probabilitats de trobar encara l'escarabat, que aleshores sortirà. Quan vagi a una atra flor, li transferirà els pol·linis que se l'hi han enganxat aquesta nit. Dins del tub hi ha una estructura típica, com un gra de cafè petitó, que no és res més que aliment, un reclam per a l'insecte.

Abellera

Orquídies! Un dels grups de plantes més evolucionats, amb estratègies més especialitzades i inversemblants, i amb més diversitat arreu del món. Personalment el que m'agrada més. El nom orquis ve de "testicle" en llatí, ja que la gran majoria tenen sota a terra dos bulbs rodons, on es fa simbiosi amb fongs zigomicots per a nodrir la planta.

Ophrys catalaunica. El nom ve de que és una planta autòctona de Catalunya, encara que se n'ha trobat alguna al sud de França, sobre els Pirineus. El pètal més desenvolupat orientat cap avall avall es diu label, i el gènere Ophrys es caracteriza per l'enorme desenvolupament d'aquest label. Perquè? Doncs el que intenta és simular un insecte. Els insectes hi veuen, però no discriminen tant com nosaltres. Ara imaginem que som un borinot. Veiem una cosa que sembla una abella posada a sobre una flor, i a més sentim la olor de la abella perquè la flor ens enganya i ens fa creure que ho és. Anem allà, i comencem a copular amb el label, fent moviments amunt i avall. Resultat: el borinot que es pensa o no que acaba de procrear, i la orquídia que ha donat els dos pol·linis plens de pol·len al borinot. Quan aquest vagi a una altra flor, ja està festa la pol·linització.