El Galzeran

http://galzeran.wordpress.com/

Aquest projecte és el que comentava a l'anterior entrada

La planària!

Ja fa mesos que no actualitzava el blog! No sense motiu per això! L'objectiu d'aquest blog era molt divers. Mostrar exemples crítics de l'estat actual de la relació amb l'home i la natura, escriure curiositats biològiques com les que apareixen als documentals del 33, fer hipòtesis per a entendre l'entorn i les espècies del nostre voltant, i inclús narrar algunes aventures meves a la natura.

Veig una necessitat de treballar amb un caire ecologista científic els temes de gestió d'espècies i de l'entorn. Fa falta una conscienciació de la crisi energètica actual per a ser capaços d'afrontar les seves conseqüències. Però tot això flipant i descobrint la biodiversitat que ens envolta. 

I passar a al·lucinar no sols amb espècies exòtiques com el Dragó de Komodo, sinó veure què hi ha a casa nostra i quina biodiversitat existeix al nostre entorn. Ens sorprendrem. Descobrirem que no cal estar a Madagascar per a apassionar-se per a la natura. Evidentment allò és un altre món i tindrà el seu encant. Però animo a treballar per a gestionar un espai on pot haver biodiversitat i decreixement a la vegada, cambiant les bases del món globalitzat en què ens trobem.

Aquest és el treball que animo a fer i amb què aviat aquesta planària encetarà un nou viatge. No s'han de desvetllar sorpreses, però serà més motivant!

Per això faig aquesta "última entrada", per a mantenir l'esperit de la biodiversitat. M'he dedicat també últimament a fer fotos. T'hi aficiones molt, i t'adones que a la natura hi ha milions de coses per a fotografiar. Tantes espècies com calgui. Per això he decidit fer un flickr on poso les que em semblen més bones, que m'agraden més. A qui vulgui entretenir-se, aquí està: Penseu que totes són de Catalunya! (de moment)

http://www.flickr.com/photos/naturandreu

La vida comença a l'aigua

Bolets.Sí / Bolets.No

Parlo com a noi que tota la vida ha anat a buscar bolets. Que coneix els que per tradició la família li ha dit que els agafi, que són bons. I que amb la ciència biològica ha descobert què són realment els bolets, com viuen i quin paper juguen a la natura.

Anar a buscar bolets s'ha convertit en una moda. Fan un programa per la tele, s'impulsa la cultura catalana i de vegades et diuen que per a ser català has d'anar a buscar bolets. I el meu avi sempre ho diu "abans erem 4, i ara son 4000!". Però crec que hi ha polítiques contradictòries, que per una banda et diuen que cuidis el bosc i per l'altra t'incentiven a la caça dels preuats fongs. Evidentment, com moltes coses, tal com es feia abans no suposava cap problema, ja que la pressió per als ecosistemes bosquins era molt poca. Els bolets, la majoria  dels que es mengen basidiomicots, reciclen els elements de la natura convertint-los en assimilables per a les plantes. I no sols això sinó que estableixen relacions simbiòtiques, micorizes, amb moltes d'elles. El rovelló es troba sota el pi perquè mantenen aquesta relació. El rovelló necessita el pi però el pi no necessita el rovelló. Pot usar altres fongs, com el pinetell o la llora.

Cal tenir en compte que en aquesta pràctica l'home esdevé altre cop paleolític, igual que als oceans. Als oceans ha passat que les noves pràctiques massives de pesca estan acabant amb la biodiversitat  i els stocks de moltes espècies. Es calcula que queden un 10-20% de les tonyines que hi havia fa 40 anys. S'acabaran els bolets aleshores, amb aquesta massificació? Jo crec que no, simplement s'ocuparan nínxols d'espècies menys bones, o tòxiques, que la gent no agafa. Si ara la gent cull tots els rovellons, aviat ocuparà el seu nínxol un bolet com la llora, que poca gent se'l menja, no és gaire comestible. Però evidentment això sols és estable mentre s'aguanti la malla. Si no, tot el bosc es pot veure afectat, doncs els arbres no tindran els fosfats que els proporcionen les micorrizes, així com altres coses. Si al final sols queden espècies verinoses, els animals que puguin menjar-ne també es veuran afectats.

Però no vull dir que no hi anem amb aquest comentari. Si es va al bosc, que s'hi vagi amb ganes, ganes de disfrutar qualsevol cosa que es trobi, sigui comestible o no. En un món on l'agricultura i posteriorment l'agricultura química s'han carregat la biodiversitat i extensions immenses de terreny, és bo que existeixi una pràctica paleolítica en la qual s'agafin bolets d'excedents del bosc. Això sí, de manera sostenible, i amb criteri si us plau! Jo crec que una permacultura conjuntada amb els sistemes naturals i salvatges serà la única manera de recuperar el vincle entre l'existència d'allò salvatge i l'obtenció de menjar. Poder collir maduixes i trompetes de la mort seria clau. o Recordeu per això: sempre cistell, que així els bolets collits poden esparcir les espores!

En fi, què dieu: bolets.sí o bolets.no?

Va de Palmeres

No crec que la meva crítica a Phoenix canariensis sigui absurda. La palmera canària, que fa tant exòtica la ciutat de Barcelona, i altres llocs de la costa, com Sitges. Què fot aquí? L'hem portat per a fer bonic, evidentment. És una palmera pròpia de les Illes Canàries i gràcies a la facilitat d'adaptació la tenim aquí per a tot arreu. Però no s'expandeix ni es reprodueix podent crear una invasió. És l'arbre ornamental perfecte, si no fos perquè no quadra amb els criteris ecosistèmics que s'haurien d'aplicar per a la flora urbana. Com la majoria d'arbres necessita una gestió, gestió al llarg de tots els anys de la seva vida que costa uns diners. A on sí que s'ha fet invasora (també per la seva introducció) és a Nova Zelanda.

A més a més, ara hi ha una cosa que preocupa. Una plaga , una espècie d'escarabat invasor, que ataca les palmeres, amb preferència per a la canariensis. El morrut roig de la palmera (Rhynchophorus ferrugineus), està causant últimament molts problemes a parcs i jardins de la costa mediterrània. Una femella fecundada accedeix als teixits de l'arbre amb forats que han fet altres insectes o ferides. Allà fa la posta i les larves s'alimenten dels teixits de l'arbre per dins. Allà mateix fa la metamorfosi, holometàbola, i es torna escarabat altre cop. Resulta que tractar una sola palmera d'aquest insecte costa una mitja de 100 €. Si fem números i veiem que de vegades s'han de tractar les 300 palmeres que hi ha en un sol carrer, acaben sortint bastants zeros. Per a lluitar contra ell per això s'usen insecticides sintètics així com altres tractaments químics, mecànics i biològics.

Una altra espècie molt relacionada amb les palmeres és la cotorra argentina, molt comú a Barcelona i voltants, que ha fet de les palmeres el seu recurs. Aquest intel·ligent ocell forma nius comunitaris, enganxats uns amb altres que rodegen tota la palmera. Hi ha una cambra per a ocell, però és la unió de varis caus que manté l'estructura. La cotorra encara no s'ha tornat invasora. Però si que ocupa ja un lloc important en els ecosistemes urbans que afecta al fet que puguin haver-hi uns ocells o altres.

I no ens en recordem que aquí al mediterrani també hi ha una palmera, el margalló (Chamaerops humilis), i aquest no pateix la plaga del morrut. Que potser no creix tant amunt, vale. Però és igual, que es planti margalló enlloc de palmeres de canàries, i comencem ja a naturalitzar els espais urbans amb vegetació pròpia dels ecosistemes mediterranis. Nova consigna: un pi a cada plaça!

Ruta pel Pirineu - Fi

Última etapa. No perquè ho tingués pensat així des del principi, sinó perquè he vist que després d'això hi ha una manera no complicada per a tornar cap a casa. Sortint de Farrera vaig a Llavorsí, allà agafo forces i compro menjar per a el que ve. Arribo fins a Espot, on el primer que faig és buscar l'oficina de turisme perquè em donguin algun mapet del Parc Nacional d'AigüesTortes. Però són les 14 hores i acaben de tancar fins a les 16! Veig per això en un mapa gros que el primer tram em porta fins a l'Estany de St Maurici, i que allà hi ha un punt d'informació. Cap problema, allà ja agafaré informació. I començo a fer el camí cap endins del Parc. Allà  pel fet de ser Parc Nacional hi ha moltes restriccions. No es poden agafar flors, ni bolets, ni en principi moure pedres... t'has de sentir com un observador d'un paratge salvatge que l'home ha escollit  per no intervenir-hi.

De camí ja vaig veure un trencalòs volant, i una silueta del que no sé si era una femella de Gall Fer o una Perdiu Xerra. I al entrar al parc tot canvia. Sembla que el paisatge natural busqui la perfecció en tots els seus estatges, riberes màgiques, boscos de roureda, Pinus uncinata, avets gegants, alguns de caiguts perquè han mort de vells, no perquè els hagi tocat l'home. També veig un parell d'artiodàctils, que aquí no comentaré perque vaig tenir-hi un altre encontre. L'estany de St Maurici és el destí de la majoria de turistes. Fan aquest caminet de 2 hores i tornen. També hi ha els Encantats a l'esquerra, de les muntanyes més impressionants de tota Catalunya. I a la riba d'aquest estany és on hi ha més gent reposant. I... sorpresa! El punt d'informació no és més que un taulell en una banda. Com m'ho faré per aconseguri un mapa? Clar, al refugi ja me'n donaran. Però camino després cap al refugi i allà em diuen que no tenen mapes per donar-me, que si en vull un n'he de comprar per 10 €, dels bons, o puc mirar-me un que deixen de la ruta de Carros de Foc. Conclusió? Vaig creuar el Parc Nacional amb un mapa dibuixat en aquell moment a la llibreta de viatge, al pur estil Tolkien. Està la part del Parc que volia creuar, i la ruta per anar del refugi Ernest Mallafré al de Colomina. El camí que faria el següent dia.

Fa ràbia no acomplir un dels objectius del viatge. Veure un Gall Fer, imponent caminant a prop meu, encara m'ha quedat pendent. És per això que em vaig aixecar a les 6 del matí el dia següent i que a les 6.30 ja estava de camí. Això a més de que havia de fer aquesta llarga etapa de Carros de Foc, que en realitat completava 3 refugis. No vaig veure l'ocell però tinc imatges grabades d'altres coses. El bosc encantat, com sempre, i al entrar a una clariana veig un ramat de 7 ó 8 daines (Dama dama) que se'm queden mirant, acusant amb les seves banyes. Comencen a córrer cap a una banda, fent tremolar el terra, de manera que justament queden davant meu, a menys de 10 metres. M'adono aleshores que tinc al costat dret un Isard bevent aigua a 2-3 metres, que no s'ha adonat de la meva presència. Quan ho fa es posa a saltar per les pedres de manera espectacular, en pocs segons ja és lluny. També hi havia alguns cavalls... Era com un safari del Pirineu.  El corriol s'enfila fins el Coll de Monestero, des d'on es veu tota la vall il·luminada i estanys a banda i banda. Estic a 2700 metres i acabo de pujar una tartera molt bèstia. Per allà hi ha més Isards que sembla que m'acompanyin mentre faig el meu camí. També veig una Àliga Daurada i algunes granotes.

El següent tros és el dels llacs més grossos, Estany del Mar és immens, i el Refugi de Colomines queda per allà. Em trobo aleshores el GR11, el que havia agafat el primer dia, que passa per aquest tram! També veig unes quantes espècies vegetals, algunes que no surten la meva guia i algunes que són mutacions, com una Gentiana de 5 pètals quan sempre en tenen 4... Tornaré a passar la nit de refugi, i al dia següent em decideixo a baixar per la vall fosca. La troballa d'espècies mai para, i entre llangardaixos, papellones, algun mustèlid que li veig la silueta, i altres, completo el viatge fent autoestop fins la Pobla de Segur d'on agafo, primer un mapa d'Aigüestortes, i després el tren.

El Pirineu és immens, i encara hi ha molts llocs on he d'anar d'aquesta serralada. Però vull dir que tenim la natura aquí al costat, en el seu estat més salvatge, amb coses inversemblants que la gent no creuria que hi són.  Aventurar's-hi és veure que està ple de diversitat. Evidenment sols he comentat aquí la part més natural del viatge, no la social, però és clau compaginar-ho.

Ruta pel Pirineu - 4

Sortint de St Joan de l'Erm el bosc que anit feia por es veu tranquil, frondós, el pi roig i la molsa s'ajunten perfectament. Segueixo el camí, amb la idea que potser em trobo amb l'estimat ós que comentava, encara que no és així. Algun Populus i també avets. Pròxima parada és Farrera, on hi viuen uns coneguts (un poble de 40 habitants).  És per això bastant de camí però per sort ara és pla i s'hi camina bastant bé. M'apropo a un riu, i trobo alguna papellona apol·lo (Parnassius apollo). Aquesta és dels emblemes del Pirineu, una papellona amenaçada agafant un context general ja que sols n'hi ha per allà. Però un cop ets allà, te'n trobes bastantes! Curiosament sols en vaig trobar en aquesta etapa del viatge (i una de solitaria a Andorra), però en vaig trobar potser 15 o 20. Impressiona per això,  és bastant grossa!

Després d'aquest tram arribo a l'ermita de Sta Magdalena, al costat d'un riu amb alguna granota que puc veure. Ja he deixat el pi roig enrere i tiro per un camí no molt ben senyalitzat. Aquí per sort tinc un mapa que he agafat al refugi i m'oriento aproximadament amb les muntanyes que tinc al voltant. Ja havia estat per Farrera més d'un cop, i passejat per algun d'aquells camins. Però em perdo una mica i acabo en un prat amb vaques que em miren malament. Una imatge que  no em va animar gens, va ser trobar-me més enllà l'esquelet íntegre d'un cavall, que hauria mort l'any anterior, doncs no hi havia res de carn, sols tots els ossos i pell  una mica. Just m'havia explicat el que viu a Farrera que hi havia un esquelet d'un cavall per allà, que no se sabia de què havia mort, descrit tal com  mel vaig trobar. El  curiós va ser que quan li vaig dir on estava el que havia vist em va comentar que havia d'haver sigut un altre. Poc després vaig veure un cabirol saltironejant per allà. Està bé com els cabirols s'han acostumat a integrar-se amb l'home. Evidentment fugen si un s'acosta, però la proximitat que mantenen del poble en aquella zona no gaires animals la tenen així. 

A mitja tarda em planto a Farrera, i justament hi ha festa major! L'endemà començarà l'última etapa d'aquesta ruta, cap a Aigüestortes!

Canvi climàtic i fisiologia vegetal

Mai he tocat en concepte "canvi climàtic" en aquest blog, ja que encara que el tingui molt present, prefereixo destinar-lo molt més a veure com l'home interactua amb la natura o coses que la pròpia natura ens ofereix. Però no per això el consider-ho un fet menys alarmant. En comptes de fer ecologia i arribar a la conclusió de que ens estem carregant el planeta, que és innegable, vull comentar aquí què els passa a les plantes, els productors primaris, quan canvia el clima.

Tots coneixem el següent gràfic, l'increment de CO₂ que ha incrementat  a una velocitat sense precedents en la història coneguda. Que és cert que hi ha glaciacions i canvis climàtics al llarg de la història sempre. Però el que està passant ara és alhora Canvi Climàtic i Extinció Massiva d'espècies. Això és el primer cop que passa així i a aquesta velocitat. El fet que el gràfic faci petites oscil·lacions cada any és perquè les plantes durant l'estiu fan molta més producció que durant l'hivern, i per tant al absorbir el diòxid de carboni per a fer la fotosíntesi, es disminueix.

Un s'ha de plantejar: si les plantes converteixen el diòxid de carboni en oxigen, el fet que cada cop n'hi hagi més no és bo? És a dir, així fan la fotosíntesi, completen el cicle de Calvin i produeixen carbohidrats: més biomassa! Més matèria viva! Això és cert, però altre cop no té en compte el concepte de cicle, i tampoc la fisiologia de les plantes en si. Una planta, com tot ésser viu, ha de destinar les seves energies proporcionalment al llarg del temps, un trade-off entre reproduir-se, créixer i sobreviure. Si pressionem la planta per créixer, al moment de treure el fruit no podrà invertir bé ni prous energies. Parlant d'un bosc podem dir "que creixin els arbres!" però parlant d'un cultiu direm: "que surtin els fruits".


A nivell químic es pot estudiar el problema. L'increment causa que es completi més el Cicle de Calvin, però baixa el rendiment de la capacitat de exportar la sacarosa fora del mitocondri. Això fa que s'acumuli midó, el producte de reserva de les plantes, però que no el puguin convertir en aquesta sacarosa que és el que s'usa per a transportar-ho amunt i avall. El fosfat aleshores queda retingut i baixa la seva concentració al citosol.

Un altre punt, el de la conductància estomàtica. A més diòxid de carboni a l'aire, els estomes, que és per on s'intercanviene ls gasos, més es tancaran i menys gas podran intercanviar. Això pot suposar per això que a la llarga hi hagi una major eficiència a l'hora de captar gasos, per la pressió que es fa sobre les plantes, si ets ràpid i amb els estomes semi tancats pots intercanviar com si els tinguessis oberts, tiraràs més endavant!. Però  el canvi actual té una velocitat que fa inpredictible quepassi això o no.

Canvia globalment el clima. Aquí a Catalunya fa més calor, i un conjunt d'alteracions fan que en general els climes es moguin, que al fer més calor al nord les condicions vagin canviant. I aleshores li surten noves berrugues al món. Tot el Quebec, un paratge salvatge amb els humans recluits majoritàriament a baix, de cop es torna en un lloc on fa prou calor com per cultivar. Deforestar els boscos i barallar-se pels territoris, fer nous assentaments humans, posar noves fabriques que accelerin més els processos de canvi climàtic i canvi global. Una nova berruga pel món. Però escolta, que aquest no és el tema. Mentre a Quebec es podria cultivar, hi ha un altre lloc que sortiria més malparat. L'assecament del clima fa que el desert del Sàhara s'expandeixi. Avança, per zones semidesèrtiques on no plou, o on les alteracions humanes són grans. Avança cap al sud, amenaçant l'Àfrica subsahariana.

I el problema realment gros del canvi climàtic: la impredictibilitat. Tots els ecosistemes funcionen en unes condicions similars al llarg dels anys, i quan l'home ha volgut cultivar ha imitat això per a cultivar a cada temporada el que toca. Els canvis es fan impredictibles, i més en un clima mediterrani que no sap ploure. Si no podem predir quan plou no podem cultivar. Al juliol va haver-hi problemes amb collites de pomes i préssecs, per pluges massa fortes  que feien malbé els arbres fruiters. I ara aquest calorós octubre, que ha acabat amb una mitjana de 2,1 graus  més que altres anys (i dèiem que no es poden arribar als 2 graus de canvi climàtic, que aleshores canviarà tot!). Aquest octubre, al no ploure i no fer fred, els espinacs no han crescut, i moltes plantes que depenien de la pluja han mort. Ja veurem com recau això a l'hora de comprar hortalisses.

Ruta pel Pirineu - 3

Crec que recordaré sempre aixecar-me al Refugi de la Cabana Sorda, mirar endavant que hi havia una finestra, i veure el cul d'un cavall gegantí. Sortir mica en mica, passejar pel prat alpí... Trobar-me primer una viola d'aigua, una planta gens vistosa però que és una de les 2-3 plantes carnívores que hi ha a tota Catalunya. Després mirar a dalt a les pedres de dalt del circ i veure els primers isards del viatge. Que en quedi constància: l'isard (Rupricapra rupricapra) originalment vivia més avall, a prats i boscos de pi negre. Però és la pressió humana al llarg dels anys amb la ramaderia que ha fet que aquest animal hagi hagut d'adaptar-se a viure a rocams.

Tornem d'Andorra de l'excursió i un altre cop a la Seu, que a mi em toca fer ruta. Aquest cop partiré de Castellbó, amb direcció al refugi que hi ha a St Joan de l'Erm. Són les 16.00. Veig que el camí diu que hi seré en 4 hores. Això són 3 i  poc més per mi. I em poso a caminar, veient per això que hi ha núvols que anuncien pluja. El camí hi ha un moment que creua amb la carretera, i em dic: vés per carretera, així si plou pots fer autoestop! I comença a ploure, un xàfec bastant considerable, jo tranquil perquè el meu tiet és Mosso a la Seu i m'ha dit que si em passa algo el puc trucar i em pot venir a buscar. Però quan comença a ploure de veritat, m'he d'amagar. Entro a un caminet secundari que crec que portarà a algun lloc, però sols veig 3 ó 4 vaques, una caixa d'eines, i una falç de dos pams ben esmolada. Això no mola! Però penso "coi, si passa algo, la falç la tinc jo!" Torno a la carretereta i continuo caminant, amunt que com abans hi arribi millor! Però no passen cotxes i jo anar fent... Fins que arribo a un petit poblet, on m'aixoplugo a un cobert amb un tractor i bales de palla, fins que pari de ploure. 

Aleshores hi torno, decidit. He d'arribar a St Joan de l'Erm! Xino-xano per la carretera, i espero que passi algun cotxe! I mica en mica vaig adonant-me que deixar el camí de muntanya potser no ha estat la decisió més encertada...Perquè ara són en total 25-30 km des de Castellbó. Però ara ve la qüestió. Quan la vegetació entra en estatge de pi roig, veig uns boscos molt guapos. Són boscos monoespecífics, que tenen una catifa de molsa preciosa i tots els pins que ho conformen tot. En aquest moment recordo per això una foto d'un pòster que tinc, on surt aquest tipus de bosc, i hi surt on ós passejant. Quina por. Óssos per allà i jo caminant, i van passant les hores i es fan les 19 i les 20... I es comença a fer fosc. Amb la llanterna enfoco endavant i vaig caminant sense parar, decidit. I no passen cotxes, sols alguns de tornada. En aquest moment em poso a parlar sol. Si hi ha animals, ara no és el moment de veure'ls, tant senglars, teixons, artiodàctils, gats mesquers, óssos... Ara no toca: si estan per allà, que em sentin cridar i que fugin! I així em passo durant més d'una hora, que al final ja fet tot fosc i arribo a les 21.40 a Sant Joan de l'Erm, aquest cop a un refugi resguardat, casi un alberg però molt integrat a la muntanya i petitó. No ho tornaré a fer més això. Que feliç que em vaig sentir quan vaig arribar-hi! Realment! I, ironies de la vida, el primer que em trobo allà són llibrets que es diuen "Turistes i Óssos".  Com viuen, com rastrejar-los, la situació actual al Pirineu... I com no, aquesta secció que vull copiar sencera:

Què cal fer si ens trobem un ós:

"L'ós bru té generalment por dels humans i els evita, fins i tot en les trobades fortuïtes. Els excursionistes que puguin arribar a veure un ós hauran d'evitar apropar-se a l'animal, amb l'objectiu de garantir la seva seguretat."

Què cal fer si ens trobem un ós a curta distància (menys de 50 metres)?

• Permetre que l'ós pugui identificar-nos manifestant la nostra presència i deixar-nos veure i sentir a una distància suficient.
• Moure'ns sese brusquedat.
• No tallar-li el pas ni bloquejar les possibles vies que pugui utilitzar e la seva fugida.
• Allunyar-se a poc a poc de l'indret i de l'itinerari que l'ós pugui agafar.
• En cas que ens trobem amb una óssa i els seus petits, mai no ens hem d'interposar entre la mare i les cries.

Biologia multidisciplinària

Tenim a un extrem l'ecologisme biocèntric i a l'altre l'antropocèntric. És a dir, molta gent pensa: fem uns espais naturals que l'home no pugui tocar, parteix  d'un posicionament radical de la natura que es defensa com a salvatge. I després tindrem l'altre, on la gent parteix des de l'home per a no pensar en la natura salvatge sinó en fer sosteible el món, perquè l'home pugui viure. 

Què passa? Que no podem buscar un vincle? Que no podem buscar un punt a mig camí? Tal com està el món i com estan de boges les empreses capitalistes de moment és necessari que hi hagi certs espais dedicats a la preservació de la natura. Però la solució global no és aquesta, és trobar el vincle, el punt en què no és necessari lluitar a mort per un espai salvatge perquè l'home desenvolupant's-hi la mantingui salvatge. 

En la meva opinió el biocentrisme falla quan fa el plantejament de "hauriem de tornar als arbres". Vam baixar dels arbres perquè de cop no hi havia arbres, i en aquest moment vam començar a treballar, aprenent a menjar carronya. No es pot pensar en humans paleolítics, s'ha de pensar que l'home que treballa la terra ha de treballar perquè sigui salvatge, perquè hi hagi flux de biodiversitat; perquè en comptes d'adaptar la natura al nostre espai ens adaptem nosaltres a ella. I això es el que dic de l'antropocentrisme, que ha de tenir en compte la paraula biodiversitat per a fer un món sostenible. Vist com està tot d'aquí uns quants anys el que haurem de plantejar-nos és com obtenir aliment altre cop, que no tindrem el petroli com a amic nostre. De moment es comença ja a fer a petita escala. Però sense biodiversitat no hi ha món.

I això de biologia multidisciplinària? Hi ha gent que es perd en la seva professió. Podem conservar espècies, però l'objectiu no és posar-se medalles per a repoblar els isards al Pirineu (que pr cert cada cop n'hi ha menys). És treballar amb l'isard com a espècie per a què els ecosistemes que habita puguin treure la potencialitat que tenen al màxim, sigui en un Parc Nacional com Aigüestortes, intocable, o un lloc tocat com la Vall de Núria. La multidisciplina passa per no capficar-se en una cosa i entendre el Tot d'un lloc, fer pedagogia mútua amb la gent d'aquell lloc, i fer que tothom entengui com funciona la natura i perquè s'ha de tractar d'una manera i no d'una altra.

Ruta pel Pirineu - 2

Em vaig despertar abans de que sortís el Sol, per així contemplar la primera imatge a recordar del viatge. Veure'l sortir des de la Collada de Tosses, amb les vaques esmentades al costat meu. Tota la Vall que feia el Riugart a la meva esquerra il·luminada a les 7 i poc del matí.

Deicideixo sortr del GR-11 per això per a buscar la carretera i fer autoestop. Arribaré a Alp per plantar-me a la Cerdanya. I vinga, a creuar tota la plana! Camps i més camps, cavalls i prats amb més papellones que flors. Ha sigut una etapa més de poble que de natura, amb poc interès biològic. El que si que m'ha flipat quan he afagat el Camí dels Bons Homes, amb el Cadí a l'esquerra, ha sigut un estol de potser més de 40 voltors que volaven a mitja tarda donant voltes. També ha passat a prop un Milà Reial (Milvus milvus - foto), i un parell de pupts (Upupa epops). 

Després d'unes quantes aventures, passar per la Seu d'Urgell, banyar-me a les basses de Coll de Nargó, quedo amb el Sergi, i decidim fer una excursió a Andorra. A la vall d'Incles! Entrem pel bosc de pi negre directament amb un refugi com a objectiu. Veiem al costat un xoriguer (Falco tinunculus) fent l'aleta. Aquesta és una facultat que tenen per a mantenir-se a l'aire sense avançar, quedant-se quiets en un punt. Bat les ales amb força i ràpidament cap avall i endavant per a estar així. Si un hi pensa, la putada de volar és que els ocells sempre estan tirant endavant, no poden parar quiets. O ets una libèl·ula o t'inventes sistemes d'aquests per a mantenir-te. Així pot mirar al seu voltant si hi ha preses per a caçar. 

Tirant amunt he vist encara un lliri (Iris latifolia) encara obert, una orquídia (Dactylorhyza maculata - foto) i alguna altra flor! (aquesta foto sí que l'he fet jo ja que portavem una càmara). Al arribar a l'estatge de prat caminem i caminem fins entrar a un circ amb un llac d'aigua cristal·lina al mig i al costat el Refugi de la Cabana Sorda, no resguardat. Allà també hi ha cavalls i passem la nit amb bona companyia i pluja d'estels a una cabana  2250 metres d'alçada. Què més? 

Per cert la pròxima vegada que veieu un estel fugaç i vulgueu demanar un desig feu com jo: demaneu veure'n un altre, que valen la pena!

Ruta pel Pirineu - 1

I em decideixo a caminar sol uns quants dies pel Pirineu. Travessar i recórrer aquestes muntanyes que tenim aquí al costat. I dia rere dia em dic "els Pirineus no te'ls acabes!" Collons per això, la motxilla pesa un ou! Això de portar el menjar i la tenda es molt heavy. Però bé, arribo a Ribes de Freser i l'únic que em dic és: Cap a l'Oest! I sense trobar algun caminet que vagi fent per la muntanya i sense saber si faré autoestop només començar, em veig al costat de la carretera, travessant uns fils i a la riba del Riugart.

I això que porto una hora de viatge i estic caminant amb les xancles riu amunt, una motxilla de 20 i pico de quilos a l'esquena, les botes penjant dels cordills. Camino entre fréixes, pollancres i plataners que envolten un riuet amb alguna papallona. Quan decideixo sortir i fer autoestop, arribo a Planoles, d'on agafo el GR-11, el Sender dels Pirineus. Aquí ja no hi ha compte enrerre. Es tracta d'entrar a la muntanya, aventurar-me i pensar que conec el bosc i allò que hi ha.

Passat Dòrria vaig caminant i ja em trobo al bosc de Pi Roig. Tot és silenci, i he de trencar amb la por al misteri, per tirar endavant. Aleshores veig un gaig (Garrulus glandarius), i no sé per què m'ha donat ànims, com una presència positiva en aquell indret. El gaig és un ocell molt guapo, solitari, que va volant entre els arbres controlant-ho tot. Pot imitar molts sons diferents, més de 50 ocells. Es veu que al Pirineu hi havia pastors que al sentir belar una de les seves ovelles, seguien el so per buscar-les, pensant que l'ovella s'havia perdut per la muntanya.Caminaven i caminaven i s'acabaven perdent perquè resulta que era el Gaig imitant el so de l'ovella.

Després també he tocat la zona de pi negre. Es va fent la tarda i decideixo acampar, amb la meva minitenda superlleugera. I aleshores passa que just està muntada m'apareix al davant una família de cavalls. D'aquests que deixen pasturar lliures tot l'estiu. Me'ls miro i miro, durant 20 minuts. Fins que no m'inspiren confiança, no torno a entrar a la tenda. Fa fred però vaig fent. Estic dins la tenda i m'adono que he acampat amb vaques a 10 metres que van pasturant.

Fa falta un líder?

Organització! Si fa falta una cosa en muntar una societat, és una estructura, i aquesta ha d'estar orgaitzada d'una manera o d'una altra. I això dóna continuitat, el fet que les coses estiguin muntades d'una manera determinada, permet que el concepte societat perduri. Pot haver-hi canvis, però se li ha de donar continuitat a la societat. Els homes aprenem contínuament a organitzarnos i a crear coses, però des d'un punt de vista humà individual sabem que existeixen ments que per aprenentatge arrben més enllà o no. Pot ser per voluntat pròpia, però l'ésser humà en la majoria de moments de la seva història ha contemplat l'estructuració de les societats des del grup i l'individu a la vegada. Això és, el moment en que es defineixen estatus, jerarquies i diferències. Però podem com a humans aconseguir superar la idea del cap de la tribu, del rei, del president? Sembla que aquests dies n'estem aprenent arreu del país. Però cal saber que cal donar continuitat a les coses, i encara  que en una assemblea s'esculli un delegat, aquest és el que fa la canalització i el treball i reflexió profunda per a assumir rols d'individu especial dins la societat. No dic que sigui inviable, ni critico la rotació de càrrecs. Però podem veure al món animal que sempre ha fet falta un líder, i així s'han desenvolupat les societats des dels seus origens, no només amb patrons de aprenentatge sinó també per condició genètica.

Aquest últim model el comentaré sense extendrem-hi. És el cas dels insectes socials, com abelles, tèrmits i formigues. Els estatus estan genèticament determinats. Si una formiga neix obrera, no tindrà els gens per a ser altra cosa (de fet és asexual). Una formiga reina pondrà ous. Potser gaudeix de més privilegi perquè les altres la protegeixin, però la limitació genètica és la de fer ous. Per indicadors hormonals, o ambientals, arriba un moment de no fer obreres ni guerrers sinó mascles i femelles que es reprodueixin. En aquest moment s'itentarà colonitzar un nou territori, però això és fruit de l'atzar.

Però en vertebrats ja si que veiem les societats d'animals on s'aprèn a formar part del grup. Kropotkin analitza al seu llibre L'ajuda mútua com els animals deixen de banda l'egoisme per a formar part d'una entitat més gran, i mostrar comportaments altruistes per a la seva societat. Ens explica el factor evolutiu que això té, que el mateix Darwin va reconèixer que era un punt feble en la seva teoria quan parlava dels "més aptes". Però el que no es contempla aquí és la forma com les societats s'estructuren, i veurem diferents estatus, rols dins la societat. Si comencem pels mamífers més pròxims, observem que les societats de simis segueixen patrons jeràrquics i que calen líders que portin el grup. En Gorilla gorilla, per exemple, el mascle dominant pateix canvis hormonals que li tornen l'esquena platejada. Evidentment pot ésser destronat, i les societats i comportaments dels grans simis poden ser molt complexes. Existeix el líder, i també el canvi. Les societats d'artiodàctils molt cops tenen el patró de les banyes com a dominància dins el grup. La cabra/cèrvol/orix/mufló/cabirol/ren/bisó/isard amb les banyes més grosses sovint és el que domina a la manada. Sinó es fan les tipiques lluites entre mascles per a reclamar les femelles. En aquestes lluites es causen ferides, però lleus. D'entre els mamífers podem posar altres exemples, però a l'hora d'analitzar una espècie ens hem de fixar al punt de la cadena alimentària on es troba. És normal que hervíbors s'agrupin per donar força al grup davantd e depredadors. I en depredadors pot passar de tot; els óssos son caçadors solitaris, i els felins mantenen societats jeràrquiques.

Els ocells tenen casos molt semblants. Els depredadors com àguiles són més individualistes, però en les societats veurem patrons que definiran els estatus. Una població d'ànecs tindrà senyals per a cridar l'atenció d'un depredador, una conducta social altruista que no segueix la regla del "em salvo jo i així agafen a un altre". Però a l'hora de fer la migració els ànecs més forts i vells són els que van davant, dirigint el grup i decidint on anar per tal de que tota la població estigui bé. Durant les primeres migracions dels petits, aprendran dels pares i sabran què fer. 

Hi ha un cas per això en el qual no he trobat aquests patrons, i on sí que tots els individus de la societat són Iguals. Són els bancs de peixos. Aquests funcionen sense estructura jerarquitzada, però si perfectament coordinada. Cada peix deia una distància igual entre els que té al voltant. Això li permet maniobrabilitat a l'hora de moure's. Es forma una gran massa de peixos. Quan un depredador ataca, un individu (el que ho notarà abans) se n'adona. Aquest aleshores decideix moure's cap a una banda, i els altres el segueixen sense saber perquè. Si més tard s'adonen de que el que passa és que hi ha un depredador, aleshores és quan aquests també es mouran potser més ràpidament que el primer, conscients del que passa. Ocorre el mateix quan un troba menjar. Tots són iguals, i morfològicamennt, és selecciona negativament aquell que és diferent. Si un és diferent en algun aspecte, sigui tamany, color... serà un blanc fàcil per a un depredador, i serà el que no prosperarà. Per això els individus que s'agrupen tenen tamany igual. Bé, doncs aquesta societat que acabo de comentar resulta que és i ha sigut estudiada per màtemàtics per tal de incidir en el control de masses a les nostres societats. Ens deixem portar com els peixos!

Hi ha molts aspectes en aquest tema en la vida animal. I una reflexió cap als humans per tal de veure fins on podem donar continuitat una idea que no té líders, o una idea amb representants que canalitzen el que tota la societat decideixi.

Llengües de Gall

 

Serapias lingua. Una altra orquídia! En aquesta veiem les modificacions, que fan servir una estratègia totalment diferent a l'anterior. El label vermell li dóna el nom de llengua de gall, i els altres pètals i sèpals fan una espècie de concrescència per a fonar una forma de tub. 

La orquídia creix en prats tipicament habitats per milers d'insectes. I a la nit pot fer fred. Doncs aquest tub pot servir com a estància d'una sola nit, donant un lloc arreserat, una cambra per a dormir, a insectes que poden ser normalment coleòpters. És poc específica en quant a espècie pol·linitzadora, però la estratègia sí que és concreta.. Al matí si hi mirem tenim 95% de probabilitats de trobar encara l'escarabat, que aleshores sortirà. Quan vagi a una atra flor, li transferirà els pol·linis que se l'hi han enganxat aquesta nit. Dins del tub hi ha una estructura típica, com un gra de cafè petitó, que no és res més que aliment, un reclam per a l'insecte.

Abellera

Orquídies! Un dels grups de plantes més evolucionats, amb estratègies més especialitzades i inversemblants, i amb més diversitat arreu del món. Personalment el que m'agrada més. El nom orquis ve de "testicle" en llatí, ja que la gran majoria tenen sota a terra dos bulbs rodons, on es fa simbiosi amb fongs zigomicots per a nodrir la planta.

Ophrys catalaunica. El nom ve de que és una planta autòctona de Catalunya, encara que se n'ha trobat alguna al sud de França, sobre els Pirineus. El pètal més desenvolupat orientat cap avall avall es diu label, i el gènere Ophrys es caracteriza per l'enorme desenvolupament d'aquest label. Perquè? Doncs el que intenta és simular un insecte. Els insectes hi veuen, però no discriminen tant com nosaltres. Ara imaginem que som un borinot. Veiem una cosa que sembla una abella posada a sobre una flor, i a més sentim la olor de la abella perquè la flor ens enganya i ens fa creure que ho és. Anem allà, i comencem a copular amb el label, fent moviments amunt i avall. Resultat: el borinot que es pensa o no que acaba de procrear, i la orquídia que ha donat els dos pol·linis plens de pol·len al borinot. Quan aquest vagi a una altra flor, ja està festa la pol·linització.

El repòs dels coloms

 

Segur que tota la gent que considera els coloms rates voladores farà un pensament en veure això. Segur que és curiós veure com de ben adaptats estan els coloms, per ser l'animal no domèstic més acostumat a l'home. També s'ha domesticat, evidentment, amb una llarga llista d'espècies que l'ésser humà no pot evitar controlar.

Comento el cas dels coloms missatgers. Han sigut usats des de fa milers d'anys. I com s'ho fa un colom per tornar a casa? Bé, el 94 % dels ocells són monogàmics a l'hora d'aparellar-se. Els coloms mascles passen temps amb les femelles. Si s'han d'enviar missatges, el colom és separat una setmana abans de la femella. Abans d' enviar el missatge al colom se li ensenya la femella, i el que fa el colom és anar a buscar la seva parella, recorrent quilometres i quilometres orientant-se pel terreny que coneix, amb la vista.

El Gall fer són els pares

 

Gall fer, on eeeeets??? Això és la Vall Coma, al costat de Farrera, al Pallars Sobirà. És on vam trobar Anemone vernalis, comentada en una publiació anterior. Però no veniem a buscar floretes, sinó a trobar-nos amb el Gall fer, Tetrao urogallos. En aquest prat idíl·lic falta una mica de vida a causa de l'època, doncs encara hi ha neverons escampats per a tot arreu. Però l'aire, les ganes, l'alçada, i la natura hi són presents, sempre.

Els animals es devien haver amagat per la presència d'Homo sapiens, però eren clars indicis de senglars, cabirols, isards, voltors (una ploma de voltor comú en concret!), i potser algun ós bru,  habitants d'aquest prat. I també el Gall fer, au galliforme bastant grossa, amb un dimorfisme sexual molt marcat. El mascle és negre amb tonalitats verdes, i una cua que obre fent un ventall, per atreure les femelles com un paó. El curiós és que el mascle aleshores comença a emetra uns sons guturals i, pres de l'energia que empra en trobar parella, s'oblida del món, de manera que un s'hi pot acostar amb tranquilitat. Sinó, pot atacar si se'l molesta. Però no el vam trobar pas, i queda pendent un segon assalt, i aleshores penjaré una foto seva.

Rosa blanca

La rosa original! La que creix salvatge i que encara no ha estat víctima d'un procés de selecció artificial! Rosa canina. No sé si us l'imaginàveu vermella, rosa o blanca, però aquí la teniu. Val a dir que també se'n troba amb tons més rosats, que han acabat conferint l'aspecte típic en el qual tothom pensa quan li diuen el concepte "Rosa". No obstant, encara que no tingui tants pètals, sinó 5 com és típic en moltíssimes dicotiledònies, conserva la olor, més pronunciada que les de les floristeries. Creix en bardisses habitualment, terrenys abandonats amb fàcil colonització. 

I en una flor tant atraient, segur que vindran insectes a pol·linitzar. Tant és així que aquesta aranyeta que hi ha s'està quieta esperant a que vingui algun hexàpode. Quan arribi, pam! ja té sopar. Pot estar-s'hi dies i dies, esperant la seva presa, de manera que segur que l'atraparà.

El fruit que fa la rosa, a més a més, es disrtibueix de forma endozoocòria, sent menjat i defecat per algun ocell. En determinades situacions es pot trobar com a anticancerígen. 

Anemone vernalis

Caminant per prats d'alta muntanya, caminant sense parar de caminar, es pot arribar a trobar aquesta delícia de flor, a partir de 2000 metres d'alçada, arran de terra. No es troba gaire extesa, però quan hi és, hi és en abundància. Com a mínim a la Vall Coma, al costat de Farrera

Anemone vernalis floreix a la primavera, entre març i maig, quan a la costa ja fa calor, però allà dalt encara s'està fent la transició entre hivern i primavera. Aquesta transició comporta que la neu es desgela, amb la qual cosa es creen escorrenties d'aigua. Rierols que humidifiquen la terra, i permeten que flors com aquesta creixin. Aprofita aquests torrents, ja que als prats d'alta muntanya la pluja no és abundant i les condicions climàtiques són bastant adverses. La seva peculiaritat són els múltiples pèls que conformen un verticil de fulles modificades que envolta la flor, que li serveixen per a retenir les gotetes d'aigua que li arriben d'aquests corriols d'aigua, que són temporals al acabar-se la neu. 

Pomatia

Aquest monstre de cargol és un exemplar del gènere Pomatia. Habitant del meu pati, es deixa veure per les nits ocasionalment, passejant solitari en busca de menjar. Veient que només n'apareix un, i la distància que recorre, podem pensar en la necessitat d'extensió de territori prou grossa que necessita per a viure, degut al seu tamany. Els cargols del gènere Rumina, als quals visita sols necessiten el mig metre quadrat en el qual viuen, i els llimacs que acaben de conformar la població de gasteròpodes del pur eixample de barcelona necessiten aproximadament 1-2 metres quadrats. Per a comparar amb espècies que no siguin mol·luscs, podem parlar d'un ós, que necessita una extensió de 10 km quadrats per a viure.

Aquesta Pomatia es passeja tranquila, sense fer competència als altres cargolins petitons. I quan usa la bava per enganxar-se, la usa bé. De vegades costa bastant aixecar-lo del terra, quan s'enganxa al terra amb el múscul retractor del peu.

Flora urbana

Surto de casa, passejo pel carrer i camino al costat dels amables plataners (Platanus hispanica) i em trobo de tant en tant amb l'arbre de l'amor (Cercis siliquastrum), bonic i sorprenent per la seva floració prèvia a les fulles i les fulles en forma de cor. Camino al costat d'aquesta flora ornamental, triada segons el lloc, sigui per fer alguns carrers de Barcelona més exòtics, amb palmeres que ningú sap d'on han sortit, sigui per a decorar el carrer. Porto dies buscant aquest equilibri entre home i natura. Tenim pobles, ciutats, llocs plens d'humans i de construccions artificials. Les ciutats i pobles creixen, i van exhaurint i deforestant la perifèria mica en mica. Pensem-hi. Què hi hauria hagut si no hi hagués humans? Ens trobem en un ecosistema mediterrani litoral, i si baixem una mica més avall de Barcelona no trigarem a trobar pinedes, o la vegetació mateixa del delta del Llobregat. Ara penso en pobles on he estat de la Catalunya interior i recordo margallons (Chamaerops humilis) plantats a la plaça, romaní (Rosmarinus officinalis) , o pins als llocs més amples. 

Aquests petits indrets de diversos pobles poden aconseguir una cosa que es trenca quan es juga amb la flora ornamental. Aquesta cosa és un flux natural entre el poble i el bosc contigu. Si al mediterrani hi ha pins i alzines, hi ha ocells i insectes que conviuen amb els pins: posem per exemple el picot, que em pregunto quants dels lectors l'han vist en directe. Si plantem palmeres, lògicament tindrem cotorres de Kramer, aquests ocellets verds i bonics que s'han extès per Barcelona des que van arribar fa uns 30 anys. Perquè no plantar arbres propis de l'ecosistema mediterrani, estudiadament per tal de poder conviure-hi? I així aconseguir que el flux de biodiversitat entre la ciutat i els voltants faci que les espècies tant defensades al trobar-se en perill d'extinció, puguin tenir un patró de territori més extens, que els permeti conviure amb les construccions humanes. Establir així una mica més d'equilibri...doncs, ¿cal potrar arbres roses del Japó, quan podem inundar la ciutat d'olor de romaní?

El cas que presento ara correspon a espècies que podem trobar a prats mediterranis, que són oportunistes i creixen allà on poden. Són potser els únics que han aconseguit aquest flux, gràcies a la seves estratègies reproductores. És el cas de plantes que tinc al propi pati de casa meva, que aprofiten qualsevol escletxa de rajola per a clavar-hi l'arrel  i créixer. Més d'un cop m'han dit que les arrenqui, amb el pretext de que són males herbes o de que destrossen les rajoles, però no sempre ho faig... Us presento el meu Sonchus oleraceus , fulles del qual poden ser aprofitades culinàriament, i que fa els típics angelets que es poden bufar. Es dispersa fàcilment pel vent (anemòcora), i per això ha aconseguit sortir per tot arreu. El següent correspon una espècie de les escrofulariàcies, els típics conillets, que igual que el Sonchus trenquen la rajola sortint com poden.

I finalment aquesta planta que no tinc identificada, que creix a un pati abandonat que tinc al costat o a llocs tant insòlits com al damunt d'aquesta canonada, que segurament reté l'aigua necessària per a fer créixer aquesta curiositat.