La Malla

Per pensar com vincular l'home i la natura hem de pensar en com funciona aquesta. Pensar com es desenvolupa escosistèmicament, i com mantenir tant l'harmonia com l'equilibri amb aquesta. Això és comprendre el concepte de que funciona com una gran malla. Una malla que deixa excedents per unes bandes, o que té recursos limitants per altres.

Una malla que, en tallar-se una connexió entre dos punts, el camí es pot resseguir per una altra banda. Com si en un sistema elèctric, hi ha cables auxiliars per a fer que tots els punts s'encenguin. Aquests processos es donen en els ecosistemes i l'única manera de mantenir-los és veient on es poden recollir fruits i on trenquem l'equilibri del lloc. És aquesta idea, la de l'equilibri, que s'ha de diferenciar de l'harmonia, ja que qualsevol sistema pot estar en harmonia però aconseguir un equilibri que beneficiï tant als humans com a altres espècies és una altra cosa. Això és entendre la fisiologia de l'ecosistema, veure que el valor que té el té en cada part del seu cicle o xarxa de punts, però que el flux de matèria orgànica ha de seguir sigui com sigui. I veure que no hem de deixar de donar-li valor a els punts concrets, perquè som humans, i l'única manera de mantenir la biodiversitat és jugant amb aquesta fisiologia ecosistèmica. La biodiversitat és bona per l'ecosistema, i cal preservar-la, tant si es defensa  que la població de Ursus arctor (ós bru) s'ha vist reduïda i gràcies als plans de reintroducció ara hi ha 25-30 exemplars a tota Catalunya, com si s'observa i es tracta de resoldre la problemàtica de Dreissena polymorpha, el musclo zebrat que fa poblacions de milions d'individus en zones petites afectant tant als ecosistemes naturals com als sistemes artificials. 

Hi ha qui opina que totes aquestes coses sobre energia i obtenció d'aquesta, a partir d'energia dels cicles biològics o les energies malanomenades renovables i benanomenades lliures, no tenen sentit si no hi ha una reducció de la població humana. Certament l'ecumenisme i creixement humà com a espècie és una cosa que sembla infrenable. Però com diu Ramon Folch, a l'hora d'enfocar problemes no hem de ser  metges forenses sinó terapèutes. El forense segur que sap de què ha mort la natura, però el terapeuta, encara que potser no descobreixi la causa inicial, si cura al malalt se'n surt. Per això cal fer feina amb prespectiva, i pensar què és el que s'ha de canviar i com fer-ho.