Flora urbana

Surto de casa, passejo pel carrer i camino al costat dels amables plataners (Platanus hispanica) i em trobo de tant en tant amb l'arbre de l'amor (Cercis siliquastrum), bonic i sorprenent per la seva floració prèvia a les fulles i les fulles en forma de cor. Camino al costat d'aquesta flora ornamental, triada segons el lloc, sigui per fer alguns carrers de Barcelona més exòtics, amb palmeres que ningú sap d'on han sortit, sigui per a decorar el carrer. Porto dies buscant aquest equilibri entre home i natura. Tenim pobles, ciutats, llocs plens d'humans i de construccions artificials. Les ciutats i pobles creixen, i van exhaurint i deforestant la perifèria mica en mica. Pensem-hi. Què hi hauria hagut si no hi hagués humans? Ens trobem en un ecosistema mediterrani litoral, i si baixem una mica més avall de Barcelona no trigarem a trobar pinedes, o la vegetació mateixa del delta del Llobregat. Ara penso en pobles on he estat de la Catalunya interior i recordo margallons (Chamaerops humilis) plantats a la plaça, romaní (Rosmarinus officinalis) , o pins als llocs més amples. 

Aquests petits indrets de diversos pobles poden aconseguir una cosa que es trenca quan es juga amb la flora ornamental. Aquesta cosa és un flux natural entre el poble i el bosc contigu. Si al mediterrani hi ha pins i alzines, hi ha ocells i insectes que conviuen amb els pins: posem per exemple el picot, que em pregunto quants dels lectors l'han vist en directe. Si plantem palmeres, lògicament tindrem cotorres de Kramer, aquests ocellets verds i bonics que s'han extès per Barcelona des que van arribar fa uns 30 anys. Perquè no plantar arbres propis de l'ecosistema mediterrani, estudiadament per tal de poder conviure-hi? I així aconseguir que el flux de biodiversitat entre la ciutat i els voltants faci que les espècies tant defensades al trobar-se en perill d'extinció, puguin tenir un patró de territori més extens, que els permeti conviure amb les construccions humanes. Establir així una mica més d'equilibri...doncs, ¿cal potrar arbres roses del Japó, quan podem inundar la ciutat d'olor de romaní?

El cas que presento ara correspon a espècies que podem trobar a prats mediterranis, que són oportunistes i creixen allà on poden. Són potser els únics que han aconseguit aquest flux, gràcies a la seves estratègies reproductores. És el cas de plantes que tinc al propi pati de casa meva, que aprofiten qualsevol escletxa de rajola per a clavar-hi l'arrel  i créixer. Més d'un cop m'han dit que les arrenqui, amb el pretext de que són males herbes o de que destrossen les rajoles, però no sempre ho faig... Us presento el meu Sonchus oleraceus , fulles del qual poden ser aprofitades culinàriament, i que fa els típics angelets que es poden bufar. Es dispersa fàcilment pel vent (anemòcora), i per això ha aconseguit sortir per tot arreu. El següent correspon una espècie de les escrofulariàcies, els típics conillets, que igual que el Sonchus trenquen la rajola sortint com poden.

I finalment aquesta planta que no tinc identificada, que creix a un pati abandonat que tinc al costat o a llocs tant insòlits com al damunt d'aquesta canonada, que segurament reté l'aigua necessària per a fer créixer aquesta curiositat.