Flora urbana

Surto de casa, passejo pel carrer i camino al costat dels amables plataners (Platanus hispanica) i em trobo de tant en tant amb l'arbre de l'amor (Cercis siliquastrum), bonic i sorprenent per la seva floració prèvia a les fulles i les fulles en forma de cor. Camino al costat d'aquesta flora ornamental, triada segons el lloc, sigui per fer alguns carrers de Barcelona més exòtics, amb palmeres que ningú sap d'on han sortit, sigui per a decorar el carrer. Porto dies buscant aquest equilibri entre home i natura. Tenim pobles, ciutats, llocs plens d'humans i de construccions artificials. Les ciutats i pobles creixen, i van exhaurint i deforestant la perifèria mica en mica. Pensem-hi. Què hi hauria hagut si no hi hagués humans? Ens trobem en un ecosistema mediterrani litoral, i si baixem una mica més avall de Barcelona no trigarem a trobar pinedes, o la vegetació mateixa del delta del Llobregat. Ara penso en pobles on he estat de la Catalunya interior i recordo margallons (Chamaerops humilis) plantats a la plaça, romaní (Rosmarinus officinalis) , o pins als llocs més amples. 

Aquests petits indrets de diversos pobles poden aconseguir una cosa que es trenca quan es juga amb la flora ornamental. Aquesta cosa és un flux natural entre el poble i el bosc contigu. Si al mediterrani hi ha pins i alzines, hi ha ocells i insectes que conviuen amb els pins: posem per exemple el picot, que em pregunto quants dels lectors l'han vist en directe. Si plantem palmeres, lògicament tindrem cotorres de Kramer, aquests ocellets verds i bonics que s'han extès per Barcelona des que van arribar fa uns 30 anys. Perquè no plantar arbres propis de l'ecosistema mediterrani, estudiadament per tal de poder conviure-hi? I així aconseguir que el flux de biodiversitat entre la ciutat i els voltants faci que les espècies tant defensades al trobar-se en perill d'extinció, puguin tenir un patró de territori més extens, que els permeti conviure amb les construccions humanes. Establir així una mica més d'equilibri...doncs, ¿cal potrar arbres roses del Japó, quan podem inundar la ciutat d'olor de romaní?

El cas que presento ara correspon a espècies que podem trobar a prats mediterranis, que són oportunistes i creixen allà on poden. Són potser els únics que han aconseguit aquest flux, gràcies a la seves estratègies reproductores. És el cas de plantes que tinc al propi pati de casa meva, que aprofiten qualsevol escletxa de rajola per a clavar-hi l'arrel  i créixer. Més d'un cop m'han dit que les arrenqui, amb el pretext de que són males herbes o de que destrossen les rajoles, però no sempre ho faig... Us presento el meu Sonchus oleraceus , fulles del qual poden ser aprofitades culinàriament, i que fa els típics angelets que es poden bufar. Es dispersa fàcilment pel vent (anemòcora), i per això ha aconseguit sortir per tot arreu. El següent correspon una espècie de les escrofulariàcies, els típics conillets, que igual que el Sonchus trenquen la rajola sortint com poden.

I finalment aquesta planta que no tinc identificada, que creix a un pati abandonat que tinc al costat o a llocs tant insòlits com al damunt d'aquesta canonada, que segurament reté l'aigua necessària per a fer créixer aquesta curiositat.

L'individu i el grup

I quina és l'espècie més desenvolupada? Molts penseu que l'home. Perquè? La intel·ligència ha de ser el patró de jerarquia per a classificar els éssers vius? O el canvi de la determinació genètica per l'aprenentatge? El cert és que Walter Cannon proposà que una major regulació del medi intern permetia una millor adaptabilitat amb l'ambient i disposició a canvis flexibles d'aquest. Per tant les espècies que millor controlaven el seu cos eren més evolucionades perquè era més segur que sobrevisquessin i deixessin descendència. Si és així, podem posar per una banda mamífers i aus, capaços de termoregular el cos, a dalt de tot, o a l'altra els éssers més capaços de resistir l'ambient. Aquest últim cas correspon al fílum dels tardígrads, parents dels artròpodes capaços d'entrar en estat de latència per resistir condicions adverses durant més de 100 anys. 

I en qüestió de medis? segur que l'ésser humà no és l'animal més evolucionat del mar, tot i l'ecumenisme que l'ha permès viure en qualsevol bioma de la terra. Quan una persona sola sigui capaç d'enfrontar-se a un tauró blanc, en parlem.

Però i si parlem de quantitat? Què és millor, deixar molts descendents, com els mosquits, o deixarne pocs, com els primats. Si les molses estan per tot el planeta, no són una planta molt desenvolupada? L'evolució ha anat cap a la independència del medi, en casos individuals. Fins al punt en què un sol individu és independent del medi, pot valdre's per si sol, no necessitant el medi aqüàtic i sabent lluitar contra l'ambient. Però la unió fa la força, no? Podem pensar en societats de primats i el fet que visquin junts per a resistir a les condicions adverses, o també podem pensar en lleons que sols volen deixar la Seva descendència i maten cadells d'altres lleones per tal de poder fecundar ells les lleones.

Ara ve el que interessa. La selecció natural actua en condicions d'atzar, afavorint paràmetres determinats condicionats per un entorn. I sabem que les societats tenen força. Veiem sempre els animals com a individus però si ho mirem bé, veurem com hi ha casos en què sols conta la comunitat, el conjunt, i el fet que un mori no afecta per res a l'espècie. El que acabo de dir es pot generalitzar molt, però vull concretar. Himenòpters: formigues i abelles.

Aquí el que compta és la colonia. La colonia es un súperindividu que creix i prospera. Els individus es sacrifiquen per la colònia i fan el que poden per a tenir provisions i fertilitat per a la colònia. Per això, igual que dins el nostre cos tenim cèl·lules diferenciades especialitzades en la defensa o el transport, aquests insectes procuren segons la seva determinació genètica, per tal de fer prosperar aquest ent immens. Les formigues que veiem normalment són asexuades. No tenen sexe, sols funció i un intent de sobbreviure. Les formigues guerreres es dediquen a la defensa. La reina de la colònia és capaç de pondre ous, i quan és necessari o toca per la època, alguns d'aquests ous fan les formigues que tenen ales. Aquestes sí que tenen sexe i es poden reproduir. Tenen ales per a poder allunyar-se, disseminar-se com si fossin espores, i formar al lloc on vagin una nova colonia. 

Un exemple del sacrifici és la picadura de les abelles. Sabem que quan ens pica l'abella mor. Mor perquè l'evolució ha afavorit la colònia com a super individu que no l'abella com a individu. L'agulló de l'abella, per tal de servir de bon atac, es clava a la seva víctima. Augmenta així les probabilitats de matar-lo, ja que busca el millor mètode per a atacar injectant l'agulló amb el corresponent verí a l'animal en qüestió. Aquest agulló tant desenvolupat manté una relació física amb el sistema digestiu, de manera que al clavar-lo el digestiu es desgarra i aviat l'abella mor.

Podria acabar amb una reflexió. Simplement pensar que la natura és immensa, tant que ens perdem buscant sentit a coses màgiques tal com són, i que entendre el món ens ha d'ajudar a entendre com viure-hi.