El rellotge de la vida

El nostre cos funciona com un rellotge. Aquesta frase és molt popular, i certa. El nostre cos ens demana que fem les coses quan toca, per naturalesa biològica, per a poder funcionar amb més regularitat, per a poder controlar els processos homeostàtics. A cada moment s'han d'enviar senyals determinades per a secretar hormones que incideixen a diferents llocs. La migdiada, per exemple, no és una cosa popular, sinó biològica, que també s'observa en primats. Nosaltres som lluitadors d'aquest rellotge, éssers que volem controlar el temps i l'espai i no fem cas al que el nostre cos ens diu. El que està clar és qu eel rellotge segueix patrons cíclics, com el dia, el període lunar, o l'any.

Aquest rellotge es pot dessincronitzar. La vida són fets continus sense un patró, i una regulació interna que vol adaptar-se a aquests fets ambientals. Per tant el rellotge té un funcionament, i si es desajusta ha d'haver-hi un rellotger que el posi a l'hora. No només que el posi a l'hora, doncs no és un remei per una malaltia. És el sincronitzador, el patró ambiental que conformarà el fet que l'ésser viu funcioni d'una manera. Se'n diu el zeitgeber.

Com és que un mussol caça de nit i l'àguila de dia? Cadascun ha ajustat el seu rellotge a les hores a les quals està actiu. Cadascun ocupa un lloc a l'ecosistema, i per evitar competència un caça a unes hores i l'altres a unes de diferents. El mussol troba certs aliments a l'hora que surt a caçar, i l'àguila d'altres. Els dos estan perfectament adaptats per a viure de la manera que ho fan. Per això la disponibilitat d'aliment és un zeitgeber., que sincronitza el "com" i el "quan" viurà. Una cosa semblant passa amb les flors. Per tal de ser polinitzades per a les abelles s'exposen a hores diferents o temporades diferents, i així tenen el seu moment de polinització i eviten competència amb altres flors. A la foto es veu el rellotge floral de Linné, on cada flor s'obre a una hora diferent del dia.

Però el zeitgeber més fort és la llum. La fluctuació de llum solar és diària, i incideix en gran quantitat d'espècies, així com els humans. La llum del sol és captada a la retina i enviada a través del nervi òptic cap a la regió de l'hipotàlem. Aquest envia informació a la hipòfisi, que és la glandula encarregada de secretar la melatonina. Aquesta melatonina és molt important, ja que és la hormona que regula altres processos hormonals, i s'encarrega de fer que els diferents òrgans i teixits facin les seves activitats al moment que toca. Quan toca dormir, una hormona regulada per la melatonina és secretada i ve la son. Es va fer un experiment en una residència d'ancians que patien trastorns nocturns, depressió i diferentes malalties, que va consistir en que simplement van canviar algunes parets de la residència per parets de vidre que deixaven passar la llum. Al cap de tres anys casi no hi havia trastorns nocturns, es sentien més feliços, i havien millorat els tractaments per a les diferents coses de cadascú. 

Hi ha més tipus de zeitgebers, i molts més exemples per a posar. Els rellotges biològics són una dimensió, un punt de vista que sovint no es té sobre la vida; com funciona, com s'organitza, i com podem nosaltres conviure amb el nostre ambient. El ritme de vida de cadascú depèn en part de l'ambient, i conèixer el seu propi rellotge biològic pot significar que aquesta lluita constant que els humans fem resulti més satsfactòria.

El cervell del pop

Gràcil, flexible, intrigant, curiós, estrany, increïble... Tot això em pasa pel cap quan penso en un pop. Una criatura que no deixa de deixar estupefacte, que sempre ofereix quelcom d'inesperat. És un cefalòpode (cap i potes) i esdevé l'únic mol·lusc que no té closca. En un procés evolutiu hauria quedat suprimida, però encara es manté en altres cefalòpodes com les sèpies i els calamars, internament. Però el que és realment interessant d'aquesta classe és que potser és dels organismes invertebrats més intel·ligents,  i segurament encara més que cordats com peixos i anfibis. Presenten certa encefalització i cranis cartilaginosos.

Els cefalòpodes tenen els ulls molt desenvolupats. Han aconseguit formar estructures semblants a les dels mamífers, amb la única diferència de que els pops tenen la retina enfocada cap a l'exterior, mentre que els mamífers la tenen a l'interior del globus ocular, amb més superfície. Això no els cal, ja que es troben sota l'aigua i les fluctuacions de llum són més baixes. Cal recordar que els altres invertebrats amb ulls desenvolupats són els artròpodes, amb un ull complex i dividit com les mosques. Aquesta vista ben desenvolupada és el motiu que el petit cervell del pop el primer que faci sigui una exploració visual de l'entorn.

Per una altra banda tenen els cromatòfors. Són les cèl·lules pigmentàries que premeten canviar de color al pop, en qüestió de menys d'un segon. Això és usat tant per a camuflar-se com per a espantar, com involuntàriament quan hi ha estat d'alerta. Els cromatòfors es troben inervats pel sistema nerviós simpàtic, que quan ha d'estimular en bloc al pop li confereix el canvi de color ajudant a l'estat excitat que té. 

Els pops son esmunyedissos. Tant, que poden fer passar el seu cos per tubs ben petits. Evidenment cada pop segons el tamany que tingui podrà passar per diferents llocs. Però aquesta esdevé una de les deformacions més notables a la natura. Utilitzar el cos tou , la massa visceral dels mol·luscs, per a aconseguir escapar de depredadors, passar per llocs impossibles, adaptar la forma del cos a l'ambient i camuflar-se millor... Tot això, i a més que utilitza la seva intel·ligència per a fer amb aquest cos el que vol. Són múltiples les tècniques de depradació que tenen, aconseguint envoltar la presa, i usant els tentacles per a explorar. Després de l'exploració visual que s'ha comentat, arriba la exploració olfactiva i tàctil. A cada ventosa disposa d'unes 10.000 cèl·lules sensibles al gust, i parlem d'un total de 16 milions de quimioreceptors sobre el cos del pop. La mossegada que fan és tòxica, i una altra cosa que cal comenentar és la bossa de tinta que serveix per a despistar.

Totes aquestes característiques esmentades han fet del pop un ésser capaç de pensar, d'utilitzar estratègies diferents a l'hora de capturar preses. Inclús s'han vist pops que utilitzen eines. Amb una mitja closca de coco, els pops australians s'amaguen i la transporten com a armadura, permetent al cos tou que tenen una protecció. Altres pops a Indonèsia canvien el color dels seus tentacles per simular una serp marina, i amaguen la resta del cos per tal que els depredadors tinguin por i fugin. S'han fet experiments i s'ha comprovat la capacitat d'obrir pots de rosca, com els de melmelada que tenim a casa. Què més ens pot oferir el pop? 

El pop que usa el coco:
http://www.youtube.com/watch?v=RUN6c5yWJhQ

L'Univers Sensible

Allò que notem de l'ambient, allò que ens estimula, allò que podem sentir... tot això ho designem sovint a els 5 famosos sentits:  oída, tacte, gust, olfacte i vista. Això, més tota la informació que rebem en quant al fred, la calor, el dolor... i també tots aquells receptors interns, els viscerals per exemple que ens indiquen que tenim gana, i altres dels quals ni tan sols tenim informació, no notem. El nostre sistema nerviós s'ocupa de tot, de fer-nos sentir, de entendre el món de la manera que ho fem, de percebre i considerar les coses a partir de la informació que l'entorn ens diu. 

Però aquí s'acaba tot? El món és divers, i la natura sàvia. L'existència de maneres concretes de veure el món en cada espècie ens hauria de treure el concepte antropocèntric que ens fa dir que hi ha animals amb un sisè sentit. Els ratpenats tenen la vista molt reduïda i han desenvolupat el famós sistema de ecolocalització. Inspeccionen la informació del seu voltant mitjançant l'emissió d'ultrasons, que reben al rebotar amb objectes i saben mitjançant la oïda què és el que els rodeja. Aquesta exploració de l'entorn els humans la fem amb la vista, i els gossos per exemple la fan amb l'olfacte, que els permet entendre millor què és allò que els envolta. Les serps es diu que tenen visió infrarojos, i es tracta de que han desenvolupat la capacitat de percebre la temperatura dels cossos que els rodegen, a partir de l'emissió d'ones de baixa freqüència d'aquests cossos. A la foto el ratolí seria vist amb aquests infrarojos.

Seriem capaços d'imaginar-nos el món de la serp, o del ratpenat? Cada ésser viu entén el món d'una manera diferent. Cada ésser viu té el seu propi univers sensible.

Aquesta idea va ser proposada  per Jakob von Uexküll, que per a explicar-ho sempre posava l'exemple de la paparra. Intentem posar-nos a la pell de la paparra. Ens trobem en un món de llum i foscor, temperatura, i una sola olor: la de l'àcid butíric, substància que tenen tots els mamífers. La paparra és insensible a la resta de estímuls, i per exemple per més que hi hagin sons al seu voltant no pot percebre'ls. La paparra puja fins a dalt d'una herba i espera, si cal durant varis anys, el moment just en què saltarà a traició sobre el pobre mamífer que li servirà d'hoste. Després s'inflarà, caurà al terra, posarà els ous, i morirà.  Aquest exemple ens demostra un cop més que la vida no sempre és voluntat, ja que de totes les epopeies que viu la paparra, el lloc on arriba és a la reproducció. No necessita més estímuls, ja que el seu fittnes es manté amb sintonia amb el seu ambient, tot l'entorn que la rodeja.

El Tresor del Mar

Avui simplement dedico l'entrada a les fotos que he fet a una sèrie de cargols que tinc a casa. És una passada la diversificació de gasteròpodes marins, i les estructures que arriben a fer amb la closca; es nota que esdevé un punt de diversitat molt notable. Desconec les espècies de les closques.

Un autèntic submarí

La actual diversitat de cefalòpodes és una minúcia comparada amb l'antiga fauna paleozoica, ja que en nombre de fòssils s'han identificat unes 17000 espècies mentre que d'actuals sols n'hi ha unes 900. Queda  algun vestgi d'aquell passat, en els nostres dies? La resposta la trobem en un animal que disposa d'una cuirassa i neda per les profuditats com un submarí. 

Tothom s'ha fet la pregunta de que on es troba la closca dels pops, si són moluscs. L'han perdut, i esdevenen de les espècies de cefalòpodes més modernes que tenim. Sèpies i calamars encara tenen closques internes, però el Nautilus mostra clarament una espiralitzacó i enfocament de tota la massa visceral a la part anterior. Però no és com els cargols, ja que la closca li fa septes que separen càmeres, unides per un sifúncul. L'animal viu es troba a la última cara, la més externa.

Al fer-li un cop d'ull, per això, surt la pregunta "I això no s'enfonsa?". Seria el més lògic, ja que el sistema de moviment que té no és gaire eficaç, i els tentacles no són molt llargs. Atrapa preses amb ells i es desplaça lentament. No s'enfonsa perquè té les diferets càmeres de les septes plenes de aire i gas, que li permet mantenir neutre la flotació. Al formar una nova càmara, s'omple d'un líquid semblant a la sang en concentracions iòniques. La secrecó d'aquest líquid a l'epiteli del sifúncul (el tub que enllaça totes les cameres), fa una pressó osmòtica molt alta, fent que l'aigua surti de la closca. Aleshores es pot difondre el gas a la càmara, amb grans quantitats de nitrogen, fent una pressió de menys de 1 atmòsfera, perquè està en equilibri amb els gasos dissolts a l'aigua que rodeja el Nautilus. Això és el que passa a la superfície del mar, però aquest animal arriba als 400 m de profunditat. Aleshores és quan fara que el sifúncul tregui aigua amb una pressió equivalent a la del lloc que ens trobem, que pot ser de més de 40 atmòsferes! Regulant les concentracions internes aconsegueix així poder desplaçar-se verticalment.