Estan bojos aquests cucs!

Entendre què és realment la supervivència passa per comprendre que no sempre hi ha llibertat. Que no sempre els animals tenen marge per anar fent la seva vida tranquil·lament, sinó que de vegades tota la vida es veu reduïda a la supervivència, a mantenir les condicions en què un es troba i saber perpetuar la informació genètica a generacions pròximes. Vull utilitzar aquest pretext per explicar casos curiosos d'anèlids, que deixen perplex a l'observador.

Els anèlids són un grup ampli,  amb diversitat d'espècies i de maneres de viure, però amb característiques comunes importants per a entendre com funcionen. Resulta vital la metameria, és a dir la dvisió del cos en varis segments, que encara que no se li hagi trobat el verdader significat evolutiu, permet en els anèlids una millor excavació i un augment de tamany del cos.

Arenicola és un poliquet (la classe més diversificada dels anèlids) detritívor no selectiu, és a dir, que menja matèria en descomposició i sense seleccionar-la, empassant-se terra directament. Trobem altres poliquets depredadors o simbionts, però aquest escull menjar terra sense parar. Evidentment sols pot assimilar matèria orgànica, i ha d'anar expulsant la resta constantment pels seus metanefridis (pseudoronyos, en té un parell a cada metàmer). Només un 2 % del que menja és orgànic, o sigui que podem imaginar un cuc que passa més del 95 % de la seva vida menjant i excretant la sorra que no pot digerir.


Chaetopterus també és un poliquet però filtrador. Viu en un tub pergaminós en forma de U i no en surt mai. S'enganxa al tub mitjançant ventoses ventrals. Bombeja aigua 60 cops per minut amb 3 metàmers convertits en ventalls, a mode de pistó. L'agua entra per una banda, és filtrada i surt per l'altra. En el segment nº 12 disposa d'un notopodi, la part superior d'una queta, que actua a mode de ala. Secreta mucus sense parar, un mucus que reté les partícules d'aliment. Quan la secció del tub està plena, la copa d'aliment l'enrrotlla i fa una bola que és transportada a la part anterior del cuc, per a ser engullida per la boca. I a nosaltres ens sembla fàcil mastegar el menjar...

Bonelia és de la classe Equïúrids, que no presenta segments realment però que esta molt lligat amb els anèlids. És marí i bentònic, amb un cos enterrat en una mena de cova, un cau situat entre pedres, normalment. Té per això una probòscide, una extensió que pot utilitzar per a la captacio d'aliment (tenir en compte que qualsevol extesió movible és una probòscide, igual que la trompa d'un elefant). Aquesta probòscide és retràctil i extensible, i a la punta, més extesa, capta partícules que viatgen al llarg d'un canal per arribar al cos. El dimorfisme sexual és molt marcat, i de fet els mascles, amb tamanys més de 100 cops més petits que les femelles, viuen a l'interior d'aquestes. Quan una Bonelia neix no hi ha diferenciació de sexe, però si la larva entra en contacte amb una femella es convertirà en mascle. Viurà dins seu, s'alimentarà d'allò que s'alimenti, i es passarà tota la vida copulant. Pot haver-hi més de 20 mascles en una femella!

BRU

El rei solitari del bosc. L'omnívor que dia a dia imposa la seva presència al lloc privilegiat que gaudeix en el seu ecosistema, sent lliure dins la natura. Fent-ho, per això, amb tota la tranquilitat del món. Ursus arctor

Acaben de néixer dos cadells, un mascle i un femella. Estem a febrer, i la mare s'ha passat embaraçada des del maig passat. Els cadells no coneixen el pare, però passaran la seva infància amb la mare. Comença la primavera i com a nens que són, tot és joc, tot és eufòria. Córrer, saltar, explorar... ara puja aquest arbre, ara atravessa aquest riu... Conviuen amb la mare, que els ensenya què menjar i a on anar, sent la seguretat d'uns nens curiosos que viuen despreocupadament. Mica en mica tots creixem, i créixer va lligat amb l'aprenentatge. Després de l'estiu ja no necessiten que la mare els pesqui un peix i els hi dongui, ja van movent-se enmig del bosc sabent què fan.

Podríem preguntar-nos on acabarà aquest enjogassament de les cries. Doncs bé, per tal de poder hivernar, els nostres cadells i també la mare han de passar-se la tardor menjant. Mengen sense parar, a tota hora del dia, i per això usen el seu aprenentatge, per a poder augmentar el seu tamany considerablement. Així restarà descansant un periode de letàrgia desde la segona setmana de novembre fins al febrer-març aproximadament, resguardant-se del fred, simplement deixant que el seu cos metabolitzi les substàncies necessàries per tal que els processos homeostàtics es mantinguin regulats.

Torna a ser primavera i la nostra família surt altre cop a l'aventura. Continuaran junts fins que les cries s'independitzin, a finals del nou estiu, amb motiu de la necessitat altre cop de proveïr-se del menjar necessari per a l'altre hivern. Així seran els primers dos anys dels óssos. No obstant, en condicions climàtiques més favorables, pot arribar a passar que la hivernació no ocorri, encara que és un procés regulat per un rellotge biològic anual que fa que els óssos tinguin la necessitat de dormir entrat el novembre.

Ja tenim les cries independitzades i acaben de complir dos anys, tornant a ser primavera. Ara trobarem una diferència. Tots dos buscaran parella, però el mascle podrà fer-ho cada any i la femella si ho fa haurà d'estarse'n dos més sense fer-ho, ja que s'haurà convertit en mare. Trobar parella pels els óssos bruns no és una cosa freda. Existeix el flirteig, i podem trobar que s'estiguin un mes sencer juntets jugant amb la seva parella abans de copular.

El 85% del que mengen és vegetal i la resta diferents tipus de carn. Hem de pensar que es poden passar el dia menjant, i que les quantitats de menjar ens podrien semblar exhuberants a nosaltres. Dit això cal afegir que la mel, popularment desgustada amb delit pels óssos, esdevé un plat excepcional, que mengen poc freqüentment. No obstant l'ós per tal de menjar-se un rusc d'abelles és capaç de tot, i li és igual que li piquin 100 com 200 abelles.

Encara que pugui semblar que la vida de l'ós es torna rutinària, es passeja pels boscos mostrant la seva figura imponent de mamífer major, sense preocupar-se per altres espècies que puguin competir amb ell. Sols defugiria una bandada de llops. A més, quan té temps, es torna a banyar al riu, xipotejant igual que el nen que era, passant-s'ho bé de la manera més innocent.

Acabant aquí només queda dir que als pirineus els óssos van desaparèixer ara fa 30 anys, però que a partir de 1990 es va seguir un pla de reintegració de l'ós, que exitosament ha aconseguit que més de 25 exemplars proliferin als nostres dies. Un cas clar de la introducció d'una espècie que manté els ecosistemes bosquins, necessitant  la conservació de grans territoris per tal de conservar-lo a ell.

Una massa que s'arrossega menjant

A Estats Units, una dona un dia va veure al jardí una taca taronja que li semblava que es menjava les plantes. Però el dia següent, al mirar va veure que s'havia canviat de lloc. Ja sabem com d'exagerats són els americans, i es veu que aquesta dona espantada pel fenòmen va trucar a la policia i es va pensar que hi havia algun fenòmen alienígena. Era un mixomicet.

Aquest grup de mixomicets o mixomicots, són un tipus de fongs ameboides i sapròfits, que mengen allò que troben avançant lentament. Un fong que es mou! Per això se'n diuen ameboides, perquè el moviment que tenen és molt semblant al de les amebes, extenent el seu citoplasma cap endevant per a formar pseudòpodes o falsos peus que els permeten avançar. Tot el fong correspon a una massa sense parets cel·lulars, amb molts nuclis, que constitueix un front, cap a on es desplaça, i una estructura que sembla nervada, ja que és per on s'està movent el citoplasma per tal de transportar nutrients i poder moure's.

Al madurar formen estructures que deixen anar milers d'espores. Els mixomicets són terrestres encara que normalment visquin en ambients força humits. Però si les condicions són adverses i hi ha falta d'aigua, són capaços d'encistar-se, és a dir, formar estructures resistents. No obstant, els trobarem en lloc com troncs humits, fullaraca del terra... és poc freqüent de veure'ls al jardí de casa...

Lluminosos ctenòfors

Qualsevol diria que es tracta d'una medusa, però si eixamplem una mica més els clades de l'arbre de la vida trobem un conjunt de criatures, força vinculades amb els cnidaris, que criden l'atenció. Sembla que volen cridar l'atenció.

De ctenòfors sols n'hi ha unes 100 espècies en tot el món, però no per això són menys importants. Els podríem definir com a medusetes petites amb unes bandes que fan llum. Les meduses pertanyen a un altre grup i d'aquests ctenòfors en podem fer quatre pinzellades. Amb un cos que presenta simetria birradial, es comtemplen vuit bandes les cèl·lules de les quals presenten cilis que desprenen iridiscència, lluminositat. Es mou bombant aigua amb tentacles i esdevé un important depredador. No són urticants com les meduses, ja que no presenten cnidòcits.

D'aquests curiosos éssers en comentaré un, Memniopsis Leidyi, per l'ecologia i el comportament.  Originàriament de costes atlàntiques, va sr introduit a la Mediterrània fa menys de 30 anys. La depredació i la ràpida capacitat reproductiva van convertir-la en una espècie a nivell invasor. Afecta d'aquesta manera a algunes espècies de peixos. Amb un tamany de no més de 10 cm, es menja les larves i les preses de les mateixes larves d'espècies com l'anxova, reduïnt així la capacitat dels ecosistemes d'autoregular-se.