El rellotge de la vida

El nostre cos funciona com un rellotge. Aquesta frase és molt popular, i certa. El nostre cos ens demana que fem les coses quan toca, per naturalesa biològica, per a poder funcionar amb més regularitat, per a poder controlar els processos homeostàtics. A cada moment s'han d'enviar senyals determinades per a secretar hormones que incideixen a diferents llocs. La migdiada, per exemple, no és una cosa popular, sinó biològica, que també s'observa en primats. Nosaltres som lluitadors d'aquest rellotge, éssers que volem controlar el temps i l'espai i no fem cas al que el nostre cos ens diu. El que està clar és qu eel rellotge segueix patrons cíclics, com el dia, el període lunar, o l'any.

Aquest rellotge es pot dessincronitzar. La vida són fets continus sense un patró, i una regulació interna que vol adaptar-se a aquests fets ambientals. Per tant el rellotge té un funcionament, i si es desajusta ha d'haver-hi un rellotger que el posi a l'hora. No només que el posi a l'hora, doncs no és un remei per una malaltia. És el sincronitzador, el patró ambiental que conformarà el fet que l'ésser viu funcioni d'una manera. Se'n diu el zeitgeber.

Com és que un mussol caça de nit i l'àguila de dia? Cadascun ha ajustat el seu rellotge a les hores a les quals està actiu. Cadascun ocupa un lloc a l'ecosistema, i per evitar competència un caça a unes hores i l'altres a unes de diferents. El mussol troba certs aliments a l'hora que surt a caçar, i l'àguila d'altres. Els dos estan perfectament adaptats per a viure de la manera que ho fan. Per això la disponibilitat d'aliment és un zeitgeber., que sincronitza el "com" i el "quan" viurà. Una cosa semblant passa amb les flors. Per tal de ser polinitzades per a les abelles s'exposen a hores diferents o temporades diferents, i així tenen el seu moment de polinització i eviten competència amb altres flors. A la foto es veu el rellotge floral de Linné, on cada flor s'obre a una hora diferent del dia.

Però el zeitgeber més fort és la llum. La fluctuació de llum solar és diària, i incideix en gran quantitat d'espècies, així com els humans. La llum del sol és captada a la retina i enviada a través del nervi òptic cap a la regió de l'hipotàlem. Aquest envia informació a la hipòfisi, que és la glandula encarregada de secretar la melatonina. Aquesta melatonina és molt important, ja que és la hormona que regula altres processos hormonals, i s'encarrega de fer que els diferents òrgans i teixits facin les seves activitats al moment que toca. Quan toca dormir, una hormona regulada per la melatonina és secretada i ve la son. Es va fer un experiment en una residència d'ancians que patien trastorns nocturns, depressió i diferentes malalties, que va consistir en que simplement van canviar algunes parets de la residència per parets de vidre que deixaven passar la llum. Al cap de tres anys casi no hi havia trastorns nocturns, es sentien més feliços, i havien millorat els tractaments per a les diferents coses de cadascú. 

Hi ha més tipus de zeitgebers, i molts més exemples per a posar. Els rellotges biològics són una dimensió, un punt de vista que sovint no es té sobre la vida; com funciona, com s'organitza, i com podem nosaltres conviure amb el nostre ambient. El ritme de vida de cadascú depèn en part de l'ambient, i conèixer el seu propi rellotge biològic pot significar que aquesta lluita constant que els humans fem resulti més satsfactòria.

El cervell del pop

Gràcil, flexible, intrigant, curiós, estrany, increïble... Tot això em pasa pel cap quan penso en un pop. Una criatura que no deixa de deixar estupefacte, que sempre ofereix quelcom d'inesperat. És un cefalòpode (cap i potes) i esdevé l'únic mol·lusc que no té closca. En un procés evolutiu hauria quedat suprimida, però encara es manté en altres cefalòpodes com les sèpies i els calamars, internament. Però el que és realment interessant d'aquesta classe és que potser és dels organismes invertebrats més intel·ligents,  i segurament encara més que cordats com peixos i anfibis. Presenten certa encefalització i cranis cartilaginosos.

Els cefalòpodes tenen els ulls molt desenvolupats. Han aconseguit formar estructures semblants a les dels mamífers, amb la única diferència de que els pops tenen la retina enfocada cap a l'exterior, mentre que els mamífers la tenen a l'interior del globus ocular, amb més superfície. Això no els cal, ja que es troben sota l'aigua i les fluctuacions de llum són més baixes. Cal recordar que els altres invertebrats amb ulls desenvolupats són els artròpodes, amb un ull complex i dividit com les mosques. Aquesta vista ben desenvolupada és el motiu que el petit cervell del pop el primer que faci sigui una exploració visual de l'entorn.

Per una altra banda tenen els cromatòfors. Són les cèl·lules pigmentàries que premeten canviar de color al pop, en qüestió de menys d'un segon. Això és usat tant per a camuflar-se com per a espantar, com involuntàriament quan hi ha estat d'alerta. Els cromatòfors es troben inervats pel sistema nerviós simpàtic, que quan ha d'estimular en bloc al pop li confereix el canvi de color ajudant a l'estat excitat que té. 

Els pops son esmunyedissos. Tant, que poden fer passar el seu cos per tubs ben petits. Evidenment cada pop segons el tamany que tingui podrà passar per diferents llocs. Però aquesta esdevé una de les deformacions més notables a la natura. Utilitzar el cos tou , la massa visceral dels mol·luscs, per a aconseguir escapar de depredadors, passar per llocs impossibles, adaptar la forma del cos a l'ambient i camuflar-se millor... Tot això, i a més que utilitza la seva intel·ligència per a fer amb aquest cos el que vol. Són múltiples les tècniques de depradació que tenen, aconseguint envoltar la presa, i usant els tentacles per a explorar. Després de l'exploració visual que s'ha comentat, arriba la exploració olfactiva i tàctil. A cada ventosa disposa d'unes 10.000 cèl·lules sensibles al gust, i parlem d'un total de 16 milions de quimioreceptors sobre el cos del pop. La mossegada que fan és tòxica, i una altra cosa que cal comenentar és la bossa de tinta que serveix per a despistar.

Totes aquestes característiques esmentades han fet del pop un ésser capaç de pensar, d'utilitzar estratègies diferents a l'hora de capturar preses. Inclús s'han vist pops que utilitzen eines. Amb una mitja closca de coco, els pops australians s'amaguen i la transporten com a armadura, permetent al cos tou que tenen una protecció. Altres pops a Indonèsia canvien el color dels seus tentacles per simular una serp marina, i amaguen la resta del cos per tal que els depredadors tinguin por i fugin. S'han fet experiments i s'ha comprovat la capacitat d'obrir pots de rosca, com els de melmelada que tenim a casa. Què més ens pot oferir el pop? 

El pop que usa el coco:
http://www.youtube.com/watch?v=RUN6c5yWJhQ

L'Univers Sensible

Allò que notem de l'ambient, allò que ens estimula, allò que podem sentir... tot això ho designem sovint a els 5 famosos sentits:  oída, tacte, gust, olfacte i vista. Això, més tota la informació que rebem en quant al fred, la calor, el dolor... i també tots aquells receptors interns, els viscerals per exemple que ens indiquen que tenim gana, i altres dels quals ni tan sols tenim informació, no notem. El nostre sistema nerviós s'ocupa de tot, de fer-nos sentir, de entendre el món de la manera que ho fem, de percebre i considerar les coses a partir de la informació que l'entorn ens diu. 

Però aquí s'acaba tot? El món és divers, i la natura sàvia. L'existència de maneres concretes de veure el món en cada espècie ens hauria de treure el concepte antropocèntric que ens fa dir que hi ha animals amb un sisè sentit. Els ratpenats tenen la vista molt reduïda i han desenvolupat el famós sistema de ecolocalització. Inspeccionen la informació del seu voltant mitjançant l'emissió d'ultrasons, que reben al rebotar amb objectes i saben mitjançant la oïda què és el que els rodeja. Aquesta exploració de l'entorn els humans la fem amb la vista, i els gossos per exemple la fan amb l'olfacte, que els permet entendre millor què és allò que els envolta. Les serps es diu que tenen visió infrarojos, i es tracta de que han desenvolupat la capacitat de percebre la temperatura dels cossos que els rodegen, a partir de l'emissió d'ones de baixa freqüència d'aquests cossos. A la foto el ratolí seria vist amb aquests infrarojos.

Seriem capaços d'imaginar-nos el món de la serp, o del ratpenat? Cada ésser viu entén el món d'una manera diferent. Cada ésser viu té el seu propi univers sensible.

Aquesta idea va ser proposada  per Jakob von Uexküll, que per a explicar-ho sempre posava l'exemple de la paparra. Intentem posar-nos a la pell de la paparra. Ens trobem en un món de llum i foscor, temperatura, i una sola olor: la de l'àcid butíric, substància que tenen tots els mamífers. La paparra és insensible a la resta de estímuls, i per exemple per més que hi hagin sons al seu voltant no pot percebre'ls. La paparra puja fins a dalt d'una herba i espera, si cal durant varis anys, el moment just en què saltarà a traició sobre el pobre mamífer que li servirà d'hoste. Després s'inflarà, caurà al terra, posarà els ous, i morirà.  Aquest exemple ens demostra un cop més que la vida no sempre és voluntat, ja que de totes les epopeies que viu la paparra, el lloc on arriba és a la reproducció. No necessita més estímuls, ja que el seu fittnes es manté amb sintonia amb el seu ambient, tot l'entorn que la rodeja.

El Tresor del Mar

Avui simplement dedico l'entrada a les fotos que he fet a una sèrie de cargols que tinc a casa. És una passada la diversificació de gasteròpodes marins, i les estructures que arriben a fer amb la closca; es nota que esdevé un punt de diversitat molt notable. Desconec les espècies de les closques.

Un autèntic submarí

La actual diversitat de cefalòpodes és una minúcia comparada amb l'antiga fauna paleozoica, ja que en nombre de fòssils s'han identificat unes 17000 espècies mentre que d'actuals sols n'hi ha unes 900. Queda  algun vestgi d'aquell passat, en els nostres dies? La resposta la trobem en un animal que disposa d'una cuirassa i neda per les profuditats com un submarí. 

Tothom s'ha fet la pregunta de que on es troba la closca dels pops, si són moluscs. L'han perdut, i esdevenen de les espècies de cefalòpodes més modernes que tenim. Sèpies i calamars encara tenen closques internes, però el Nautilus mostra clarament una espiralitzacó i enfocament de tota la massa visceral a la part anterior. Però no és com els cargols, ja que la closca li fa septes que separen càmeres, unides per un sifúncul. L'animal viu es troba a la última cara, la més externa.

Al fer-li un cop d'ull, per això, surt la pregunta "I això no s'enfonsa?". Seria el més lògic, ja que el sistema de moviment que té no és gaire eficaç, i els tentacles no són molt llargs. Atrapa preses amb ells i es desplaça lentament. No s'enfonsa perquè té les diferets càmeres de les septes plenes de aire i gas, que li permet mantenir neutre la flotació. Al formar una nova càmara, s'omple d'un líquid semblant a la sang en concentracions iòniques. La secrecó d'aquest líquid a l'epiteli del sifúncul (el tub que enllaça totes les cameres), fa una pressó osmòtica molt alta, fent que l'aigua surti de la closca. Aleshores es pot difondre el gas a la càmara, amb grans quantitats de nitrogen, fent una pressió de menys de 1 atmòsfera, perquè està en equilibri amb els gasos dissolts a l'aigua que rodeja el Nautilus. Això és el que passa a la superfície del mar, però aquest animal arriba als 400 m de profunditat. Aleshores és quan fara que el sifúncul tregui aigua amb una pressió equivalent a la del lloc que ens trobem, que pot ser de més de 40 atmòsferes! Regulant les concentracions internes aconsegueix així poder desplaçar-se verticalment.

Estan bojos aquests cucs!

Entendre què és realment la supervivència passa per comprendre que no sempre hi ha llibertat. Que no sempre els animals tenen marge per anar fent la seva vida tranquil·lament, sinó que de vegades tota la vida es veu reduïda a la supervivència, a mantenir les condicions en què un es troba i saber perpetuar la informació genètica a generacions pròximes. Vull utilitzar aquest pretext per explicar casos curiosos d'anèlids, que deixen perplex a l'observador.

Els anèlids són un grup ampli,  amb diversitat d'espècies i de maneres de viure, però amb característiques comunes importants per a entendre com funcionen. Resulta vital la metameria, és a dir la dvisió del cos en varis segments, que encara que no se li hagi trobat el verdader significat evolutiu, permet en els anèlids una millor excavació i un augment de tamany del cos.

Arenicola és un poliquet (la classe més diversificada dels anèlids) detritívor no selectiu, és a dir, que menja matèria en descomposició i sense seleccionar-la, empassant-se terra directament. Trobem altres poliquets depredadors o simbionts, però aquest escull menjar terra sense parar. Evidentment sols pot assimilar matèria orgànica, i ha d'anar expulsant la resta constantment pels seus metanefridis (pseudoronyos, en té un parell a cada metàmer). Només un 2 % del que menja és orgànic, o sigui que podem imaginar un cuc que passa més del 95 % de la seva vida menjant i excretant la sorra que no pot digerir.


Chaetopterus també és un poliquet però filtrador. Viu en un tub pergaminós en forma de U i no en surt mai. S'enganxa al tub mitjançant ventoses ventrals. Bombeja aigua 60 cops per minut amb 3 metàmers convertits en ventalls, a mode de pistó. L'agua entra per una banda, és filtrada i surt per l'altra. En el segment nº 12 disposa d'un notopodi, la part superior d'una queta, que actua a mode de ala. Secreta mucus sense parar, un mucus que reté les partícules d'aliment. Quan la secció del tub està plena, la copa d'aliment l'enrrotlla i fa una bola que és transportada a la part anterior del cuc, per a ser engullida per la boca. I a nosaltres ens sembla fàcil mastegar el menjar...

Bonelia és de la classe Equïúrids, que no presenta segments realment però que esta molt lligat amb els anèlids. És marí i bentònic, amb un cos enterrat en una mena de cova, un cau situat entre pedres, normalment. Té per això una probòscide, una extensió que pot utilitzar per a la captacio d'aliment (tenir en compte que qualsevol extesió movible és una probòscide, igual que la trompa d'un elefant). Aquesta probòscide és retràctil i extensible, i a la punta, més extesa, capta partícules que viatgen al llarg d'un canal per arribar al cos. El dimorfisme sexual és molt marcat, i de fet els mascles, amb tamanys més de 100 cops més petits que les femelles, viuen a l'interior d'aquestes. Quan una Bonelia neix no hi ha diferenciació de sexe, però si la larva entra en contacte amb una femella es convertirà en mascle. Viurà dins seu, s'alimentarà d'allò que s'alimenti, i es passarà tota la vida copulant. Pot haver-hi més de 20 mascles en una femella!

BRU

El rei solitari del bosc. L'omnívor que dia a dia imposa la seva presència al lloc privilegiat que gaudeix en el seu ecosistema, sent lliure dins la natura. Fent-ho, per això, amb tota la tranquilitat del món. Ursus arctor

Acaben de néixer dos cadells, un mascle i un femella. Estem a febrer, i la mare s'ha passat embaraçada des del maig passat. Els cadells no coneixen el pare, però passaran la seva infància amb la mare. Comença la primavera i com a nens que són, tot és joc, tot és eufòria. Córrer, saltar, explorar... ara puja aquest arbre, ara atravessa aquest riu... Conviuen amb la mare, que els ensenya què menjar i a on anar, sent la seguretat d'uns nens curiosos que viuen despreocupadament. Mica en mica tots creixem, i créixer va lligat amb l'aprenentatge. Després de l'estiu ja no necessiten que la mare els pesqui un peix i els hi dongui, ja van movent-se enmig del bosc sabent què fan.

Podríem preguntar-nos on acabarà aquest enjogassament de les cries. Doncs bé, per tal de poder hivernar, els nostres cadells i també la mare han de passar-se la tardor menjant. Mengen sense parar, a tota hora del dia, i per això usen el seu aprenentatge, per a poder augmentar el seu tamany considerablement. Així restarà descansant un periode de letàrgia desde la segona setmana de novembre fins al febrer-març aproximadament, resguardant-se del fred, simplement deixant que el seu cos metabolitzi les substàncies necessàries per tal que els processos homeostàtics es mantinguin regulats.

Torna a ser primavera i la nostra família surt altre cop a l'aventura. Continuaran junts fins que les cries s'independitzin, a finals del nou estiu, amb motiu de la necessitat altre cop de proveïr-se del menjar necessari per a l'altre hivern. Així seran els primers dos anys dels óssos. No obstant, en condicions climàtiques més favorables, pot arribar a passar que la hivernació no ocorri, encara que és un procés regulat per un rellotge biològic anual que fa que els óssos tinguin la necessitat de dormir entrat el novembre.

Ja tenim les cries independitzades i acaben de complir dos anys, tornant a ser primavera. Ara trobarem una diferència. Tots dos buscaran parella, però el mascle podrà fer-ho cada any i la femella si ho fa haurà d'estarse'n dos més sense fer-ho, ja que s'haurà convertit en mare. Trobar parella pels els óssos bruns no és una cosa freda. Existeix el flirteig, i podem trobar que s'estiguin un mes sencer juntets jugant amb la seva parella abans de copular.

El 85% del que mengen és vegetal i la resta diferents tipus de carn. Hem de pensar que es poden passar el dia menjant, i que les quantitats de menjar ens podrien semblar exhuberants a nosaltres. Dit això cal afegir que la mel, popularment desgustada amb delit pels óssos, esdevé un plat excepcional, que mengen poc freqüentment. No obstant l'ós per tal de menjar-se un rusc d'abelles és capaç de tot, i li és igual que li piquin 100 com 200 abelles.

Encara que pugui semblar que la vida de l'ós es torna rutinària, es passeja pels boscos mostrant la seva figura imponent de mamífer major, sense preocupar-se per altres espècies que puguin competir amb ell. Sols defugiria una bandada de llops. A més, quan té temps, es torna a banyar al riu, xipotejant igual que el nen que era, passant-s'ho bé de la manera més innocent.

Acabant aquí només queda dir que als pirineus els óssos van desaparèixer ara fa 30 anys, però que a partir de 1990 es va seguir un pla de reintegració de l'ós, que exitosament ha aconseguit que més de 25 exemplars proliferin als nostres dies. Un cas clar de la introducció d'una espècie que manté els ecosistemes bosquins, necessitant  la conservació de grans territoris per tal de conservar-lo a ell.

Una massa que s'arrossega menjant

A Estats Units, una dona un dia va veure al jardí una taca taronja que li semblava que es menjava les plantes. Però el dia següent, al mirar va veure que s'havia canviat de lloc. Ja sabem com d'exagerats són els americans, i es veu que aquesta dona espantada pel fenòmen va trucar a la policia i es va pensar que hi havia algun fenòmen alienígena. Era un mixomicet.

Aquest grup de mixomicets o mixomicots, són un tipus de fongs ameboides i sapròfits, que mengen allò que troben avançant lentament. Un fong que es mou! Per això se'n diuen ameboides, perquè el moviment que tenen és molt semblant al de les amebes, extenent el seu citoplasma cap endevant per a formar pseudòpodes o falsos peus que els permeten avançar. Tot el fong correspon a una massa sense parets cel·lulars, amb molts nuclis, que constitueix un front, cap a on es desplaça, i una estructura que sembla nervada, ja que és per on s'està movent el citoplasma per tal de transportar nutrients i poder moure's.

Al madurar formen estructures que deixen anar milers d'espores. Els mixomicets són terrestres encara que normalment visquin en ambients força humits. Però si les condicions són adverses i hi ha falta d'aigua, són capaços d'encistar-se, és a dir, formar estructures resistents. No obstant, els trobarem en lloc com troncs humits, fullaraca del terra... és poc freqüent de veure'ls al jardí de casa...

Lluminosos ctenòfors

Qualsevol diria que es tracta d'una medusa, però si eixamplem una mica més els clades de l'arbre de la vida trobem un conjunt de criatures, força vinculades amb els cnidaris, que criden l'atenció. Sembla que volen cridar l'atenció.

De ctenòfors sols n'hi ha unes 100 espècies en tot el món, però no per això són menys importants. Els podríem definir com a medusetes petites amb unes bandes que fan llum. Les meduses pertanyen a un altre grup i d'aquests ctenòfors en podem fer quatre pinzellades. Amb un cos que presenta simetria birradial, es comtemplen vuit bandes les cèl·lules de les quals presenten cilis que desprenen iridiscència, lluminositat. Es mou bombant aigua amb tentacles i esdevé un important depredador. No són urticants com les meduses, ja que no presenten cnidòcits.

D'aquests curiosos éssers en comentaré un, Memniopsis Leidyi, per l'ecologia i el comportament.  Originàriament de costes atlàntiques, va sr introduit a la Mediterrània fa menys de 30 anys. La depredació i la ràpida capacitat reproductiva van convertir-la en una espècie a nivell invasor. Afecta d'aquesta manera a algunes espècies de peixos. Amb un tamany de no més de 10 cm, es menja les larves i les preses de les mateixes larves d'espècies com l'anxova, reduïnt així la capacitat dels ecosistemes d'autoregular-se.