El Cicle

Si hi ha algun axioma bàsic, algun dogma irrefutable a la vida, que permeti comprendre l'evolució i l'organització d'aquesta, que sigui usat en tots els aspectes de la vida, tant cada criatura com intraespecíficament o interespecíficament, és el del cicle. El cicle és la perfecció que s'assoleix en optimitzar els balanços energètics disponibles d'una manera o altra, i que manté estable i continua la idea de que la vida sigui com és: salvatge, intel·ligent, dura, sàvia...

El cicle funciona a nivell cel·lular, de mitosi a mitosi. A nivell d'espècie, de naixement a naixement. Però m'interessa més a nivell d'ecosistema, amb tota l'estructuració de la matèria orgànica. Un escosistema madur imperturbable s'ha desenvolupat de manera que tota la matèria entra en el cicle. Els productors primaris fabriquen matèria a partir de molècules inorgàniques. Aquesta matèria és devorada pels consumidors, i les restes no metabolitzades o els cossos morts d'aquests passaran al sòl on els detritívors completen el cicle deixant residus aprofitables pels productors primaris.

Això és el que passa a nivell d'alimentació, però és molt més complex el comprendre com totes les molècules que interactuen amb la vida formen part de cicles. Els cicles biogeoquímics comprènen tot aixo. La matèria orgànica, l'evolució de les roques, i els elements químics, com per exemple el nitrogen que és fixat per bactèries i alliberat per a ser usat en altres processos.

Cada ésser viu, cada organisme, ocupa un lloc, un nínxol, en aquest cicle. Un lloc específic i concret que el fa viure en les condicions en què es troba, i el fa mantenir relacions amb certes parts de tot l'ecosistema. La vida és atzar i per això hi ha canvi, no hem d'imaginar un cicle sempre igual. Però en la búsqueda de l'estabilitat, animals i plantes ocupen posicions concretes, sense veure més enllà de les espècies que s'han de menjar, espècies amb qui competeixen, o espècies que els devoraran. Podem imaginar una espècie que es posi al mig d'aquest cicle i vulgui ser-ne el centre d'atenció? Una espècie que es relacioni amb totes les parts del cicle encara que no en tingui necessitat? Aquests som nosaltres, i així aconseguim, atacant a un sol punt del cicle, que tot sencer es vegi afectat.

Atraure...qüestió de bona olor?

Sempre diem que les mosques van a la merda. Les mosques van a la merda, i a les pomes, i als pastissos, i a la xocolata, i als cadàvers,  i a les flors, i a la pell simplement, i es freguen les mans com si tramessin algo... què els passa a les mosques?

Són dípters, i juguen varis papers en els ecosistemes. Tant poden ser paràsites com pol·linitzadores o herbívores. Són un insecte molt antic que ha anat seguint l'espècie humana dia rere dia aprofitant-se'n de tota la seva activitat. Evolutivament són una espècie que ha trobat el seu nínxol en la descomposició de matèria orgànica. Va als cadàvers dels animals, que desprenen una olor que els atrau. Allà hi ponen els ous i en surten larves sapròfagues. Aquesta olor és la produïda per els productes de la degradació proteica, la putrescina i la cadaverina, que fan mala olorper a la majoria d'éssers. Aquestes olors que atrauen a les mosques evolutivament fan pensar en com l'evolució ha fet que els cadàvers tinguin aquesta olor. Però es deu tractar d'una qüestió de possibilitats de les mosques. Les mosques van a tot arreu, i si en un principi van actuar com a descomponedors de matèria orgànica, també poden aprofitar la materia viva o altres olors per a alimentar-se. Si es mengen un pastís és perquè encara que potser els agradi més la olor a cadàver, els quimioreceptors  es senten atrets per tot tipus de coses que poden degustar.

Però anem a l'altra banda ara. Hem parlat de l'evolució de les mosques, que s'ha seleccionat que busquessin aquestes males olors  per alimentar-se. Hi ha espècies vegetals que han fet el contrari, adoptar la mala olor expressament per tal que la mosca s'hi acosti i al contactar-hi aconsegueixi una pol·linització més eficient. És el cas de Rafflesia arnoldi, la flor més gran del món, que arriba a fer 1 m de diametre, i que desprèn precisament aquestes putrescina i cadaverina. Les flors maques no sempre oloren bé... O la inflorescència més gran del món l'Amorphophallus titanum,  que fa més de 2,5 m d'alçada. AMbdues són procedents de sumatra. En el món dels bolets també existeixen aquestes estratègies com Phallus impudicus, que dispersa els seus basidis atraient a les mosques.

Al cap i a la fi, les mosques sols ens molesten, almenys a occident. El problema és que com que mengen cadàvers poden fer de vectors i portar moltes malalties, transmetre protozous paràsits que infecten i en condicions no higièniques poden arribar a ser  un veritable problema. Sinó mireu Trypanosoma, la mosca que porta el paràsit que produeix la malaltia de la son!

Dragó de Komodo

A l'Indonèsia central, en regions molt concretes de petites illes pròximes entre elles, habita un autèntic monstre. Es tracta d'un autèntic saure, un varà de 3 metres de llarg, que depreda i viu a les seves illes com el seu rei. El Varanus komodoensis té aquest tamany degut al gegantisme insular, doncs no hi ha altres carnívors que puguin ocupar el seu nínxol ecològic.

El Dragó de Komodo és un predador major, i formen part de la seva dieta invertebrats, ocells, cabres, micos, búfals, senglars, cèrvols, cavalls... sembla que res el pugui aturar. De fet, existeixen 2 espècies que eren sovint depredades per aquest rèptil, ja extingides. Una era el Stegodon, una espècie d'elefant petitó. L'altra era un parent nostre: l'Homo floresiensis, que visqué fins fa 15.000 anys aproximadament. L'Homo floresiensis, o home de Flores, media aproximadamet 1,10 m, per això se'l pot anomener també "hobbit". Cal destacar aquesta zona, amb les illes de Flores i Komodo entre d'altres, que sovint és descrita per biòlegs com un món perdut. Hem d'imaginar una especiació al·lopàtrida que afavoriria homes i elefants nans, i llangardaixos gegants. Un paradís!

Aquesta voracitat la deu en part per la força i la potència que té, i en part pel verí de la seva saliva. Té un verí a base de bacteris virulents!. Al mossegar, els bacteris que al Dragó no li afecten, infecten la presa provocant una sèpsia (inflamació de tot el cos), que pot morir a causa de la mossegada o la infecció posterior. Sols s'ha pogut tractar de vegades, amb tonelades d'antibiòtics. 

Però encara hi ha una cosa més inversemblant. Hem de recordar la regió on habita aquesta criatura, totalment insular. Imaginem que un dragó femella arriba a una nova illa i es troba sola, o no troba parella. Aquest rèptil major ha aconseguit desenvolupar un sistema d'asexualitat per a poder perpetuar l'espècie en aquests casos. La femella fabricarà un ou haploide (n). Per això s'ha de tenir en compte que els rèptils i ocells utilitzen un sistema diferent que els mamífers, que tenen el XY. Aquí els mascles són ZZ i les femelles ZW. Per tant, es pon un ou que sols conté la informació Z, i la pròpia femella és capaç d'autofecundar-lo, duplicar el seu material genètic i crear un mascle ZZ. Aquest ou es podrà desenvolupar i en sortirà un nou dragó. Quan hagi passat aqquesta partenogènesi, la femella ja no ho tornarà a fer més. És a dir, que la femella si es troba sola és capaç de fabricar-se els seus propis mascles, amb que s'aparellarà per perpetuar l'espècie!