I em decideixo a caminar sol uns quants dies pel Pirineu. Travessar i recórrer aquestes muntanyes que tenim aquí al costat. I dia rere dia em dic "els Pirineus no te'ls acabes!" Collons per això, la motxilla pesa un ou! Això de portar el menjar i la tenda es molt heavy. Però bé, arribo a Ribes de Freser i l'únic que em dic és: Cap a l'Oest! I sense trobar algun caminet que vagi fent per la muntanya i sense saber si faré autoestop només començar, em veig al costat de la carretera, travessant uns fils i a la riba del Riugart.
I això que porto una hora de viatge i estic caminant amb les xancles riu amunt, una motxilla de 20 i pico de quilos a l'esquena, les botes penjant dels cordills. Camino entre fréixes, pollancres i plataners que envolten un riuet amb alguna papallona. Quan decideixo sortir i fer autoestop, arribo a Planoles, d'on agafo el GR-11, el Sender dels Pirineus. Aquí ja no hi ha compte enrerre. Es tracta d'entrar a la muntanya, aventurar-me i pensar que conec el bosc i allò que hi ha.

Després també he tocat la zona de pi negre. Es va fent la tarda i decideixo acampar, amb la meva minitenda superlleugera. I aleshores passa que just està muntada m'apareix al davant una família de cavalls. D'aquests que deixen pasturar lliures tot l'estiu. Me'ls miro i miro, durant 20 minuts. Fins que no m'inspiren confiança, no torno a entrar a la tenda. Fa fred però vaig fent. Estic dins la tenda i m'adono que he acampat amb vaques a 10 metres que van pasturant.
Ets tot un biòleg! què genial aquesta escursioneta que has fet, no??
ResponderEliminarQue vagi bé Andreu!
Helena N.