L'Univers Sensible

Allò que notem de l'ambient, allò que ens estimula, allò que podem sentir... tot això ho designem sovint a els 5 famosos sentits:  oída, tacte, gust, olfacte i vista. Això, més tota la informació que rebem en quant al fred, la calor, el dolor... i també tots aquells receptors interns, els viscerals per exemple que ens indiquen que tenim gana, i altres dels quals ni tan sols tenim informació, no notem. El nostre sistema nerviós s'ocupa de tot, de fer-nos sentir, de entendre el món de la manera que ho fem, de percebre i considerar les coses a partir de la informació que l'entorn ens diu. 

Però aquí s'acaba tot? El món és divers, i la natura sàvia. L'existència de maneres concretes de veure el món en cada espècie ens hauria de treure el concepte antropocèntric que ens fa dir que hi ha animals amb un sisè sentit. Els ratpenats tenen la vista molt reduïda i han desenvolupat el famós sistema de ecolocalització. Inspeccionen la informació del seu voltant mitjançant l'emissió d'ultrasons, que reben al rebotar amb objectes i saben mitjançant la oïda què és el que els rodeja. Aquesta exploració de l'entorn els humans la fem amb la vista, i els gossos per exemple la fan amb l'olfacte, que els permet entendre millor què és allò que els envolta. Les serps es diu que tenen visió infrarojos, i es tracta de que han desenvolupat la capacitat de percebre la temperatura dels cossos que els rodegen, a partir de l'emissió d'ones de baixa freqüència d'aquests cossos. A la foto el ratolí seria vist amb aquests infrarojos.

Seriem capaços d'imaginar-nos el món de la serp, o del ratpenat? Cada ésser viu entén el món d'una manera diferent. Cada ésser viu té el seu propi univers sensible.

Aquesta idea va ser proposada  per Jakob von Uexküll, que per a explicar-ho sempre posava l'exemple de la paparra. Intentem posar-nos a la pell de la paparra. Ens trobem en un món de llum i foscor, temperatura, i una sola olor: la de l'àcid butíric, substància que tenen tots els mamífers. La paparra és insensible a la resta de estímuls, i per exemple per més que hi hagin sons al seu voltant no pot percebre'ls. La paparra puja fins a dalt d'una herba i espera, si cal durant varis anys, el moment just en què saltarà a traició sobre el pobre mamífer que li servirà d'hoste. Després s'inflarà, caurà al terra, posarà els ous, i morirà.  Aquest exemple ens demostra un cop més que la vida no sempre és voluntat, ja que de totes les epopeies que viu la paparra, el lloc on arriba és a la reproducció. No necessita més estímuls, ja que el seu fittnes es manté amb sintonia amb el seu ambient, tot l'entorn que la rodeja.