El tercer ximpanzé - 2

Amor i guerra. Comentava jo que com a humans el que podem fer és aprofitar allò que ens caracteritza, portar-ho a una expressió màxima i usar-ho per viure. I com deia, potser sóm l'espècie que ha subtituït més la determinació genètica per l'aprenentatge. És una pena pensar que sols podem aprendre com a individus, i no en grup col·lectivament. Una tendència vista en molts clades és aquesta, l'exponent individual per sobre del col·lectiu en la selecció natural. A moltes espècies no els importa que es perpetuï la descendència, sinó la pròpia d'un individu. Lleons mascles són capaços de matar cries cuidades solsament per lleones, per tal que aquestes puguin entrar altre cop en època d'aparellament i l'esperma del mascle sigui el que es transmeti. Hi ha aranyes femella que sols poden ser fecundades per el millor mascle. Però no fan una selecció que deixa als altres apartats, sino que es menja a aquells mascles que no li semblen prou bons per ella. Això és bo per l'espècie en general? En part, però en part és individualisme i el simple fet de voler deixar la Pròpia descendència. Per això dic que l'aprenentatge humà hauria de poder ser col·lectiu, no individual...

En els grans simis ( el gènere Pan, Gorilla i Pongo (orangutan)) apareix el plaer femení com a elicient per a la facilitat de la reproducció. Aquest plaer esdevé un paràmetre per a la selecció i el comportament social de les diferents comunitats. En bonobos el sexe és una manera d'agraïr, reconciliar-se, conèixe's, i conviure, per poder cooperar. També veiem casos de verdader amor. Us convido al yotutube a veure "True Bonobo Love"   perquè pogueu comprovar si això d'estimar és cosa humana o no: http://www.youtube.com/watch?v=tQNpL-HBoNk

Però també hi ha hagut sempre guerres, entre clans, mascles per arribar a ser el dominant... varia segons cada espècie. Em pregunto sobre les guerres que devia haver-hi entre les diferents espècies de la branca que va derivar als Homo. I crec que no m'equivoco si dic que vam ser de les causes que va fer extingir els neandertals, ara fa uns 35.000 anys. Pel que s'ha observat, eren més forts, més alts i tenien més volum cranial que nosaltres. Què va passar? Hi ha vàries hipotesis, i un dels temes importants és el temps de gestació, que els durava un any mentre que a nosaltres 9 mesos. Això permetia un desenvolupament del crani tal que devia haver molta mortalitat als nounats i les mares. Mortalitat que en Homo sapiens no s'ha eradicat fins el desenvolupament de la medicina. No obstant segur que aleshores, els humans no cooperaven i aprenien col·lectivament amb els neandertals, sinó que els feien la guerra. El que va passar perquè es desenvolupés tot fins tal com és ara és cefalització de l'àrea del llenguatge, fins al punt de dominar el llenguatge relacionat al temps ( això ens diferencia realment de tots els animals). Però em pregunto, si encara visqués Homo neandertalensis, si conviuriem amb ells o no. El que sempre ha passat és que a més diferències, més guerres. Seriem capaços de Aprendre amb ells? O ho serem nosaltres sols?

El tercer ximpanzé - 1

Molts cops som analistes amb nosaltres mateixos però ens costa veure el que som. Ens falta una visió biocèntrica, que no sigui l'home i el món, sinó que vegi que l'home és part del món. Pan panmiscus (Bonobo) i Pan troglodytes (ximpanzé) són els nostres parents més pròxims, espècies tan curioses com nosaltres, que viuen en societats a les selves tropicals on troben de tot el que els fa falta. No vull dir que són espècies molt desenvolupades per la capacitat de sentir, sinó dir que les tendències que van sorgint s'acaben d'exponenciar en Pan (Homo) sapiens.

El comportament social és una tendència mostrada en tot l'ordre dels primats. Societats, jerarquies, dominància, cooperació... paraules que molts cops sols associem amb l'ésser "humà". Estudiar els animals ens pot portar a descobrir coses fascinants, i veure que som un reflex d'allò que és i ha sigut la vida. Podem per això aprendre d'aquest reflex i anar més enllà? Som l'únic animal que pot aprendre? Hi ha altres animals que vagin més enllà? Una tendència molt clara en l'evolució cap a vertebrats és la substitució de l'ús directe de la informació genètica per l'aprenentatge. Un exemple clar és el vol d'un ocell comparat amb el de la papallona. Quan la papallona surt de la crisàlide ja pot volar. En canvi l'ocell n'aprèn i perfecciona la tècnica, determinant per tant que no tot depèn dels seus gens. 

Podem portar a un extrem això i dir que l'home canvia la determnació genètica per una vida basada en l'aprenentatge? No, ja que encara que influeixi en gran part no s'ha d'oblidar l'importància dels gens. I la cultura que crea l'home, és fruit d'aquest comportament social, de l'aprenentatge transmès i de la ciència que desenvolupa. Pan troglodytes aprèn que si posa un pal al terra i les formigues pugen per aquest no s'ha d'ajupir per agafar el menjar. Això és la seva ciència. Ciència que es veu amb més complexitat en l'home. El salt cultural que molts consideren qualitatiu no és més que una millor comunicació degut al desenvolupament de l'àrea del llenguatge al cervell, que permet fer més gran aquesta ciència i imaginar i exagerar coses fruit de la convivència amb la natura. L'home desenvolupa aquesta cultura creant idees que el porten a la pintura, els rituals...i així fins a concebre la idea de TOT, que acaba derivant a la idea de Déu. Però que aquesta idea de tot tapi aquesta capacitat de fer ciència, art, i curiosejar, nega l'essència de que l'home és un simi més, que pot fer moltes coses, i cal pensar que la natura i el cosmos són immensos, més que una idea d'un primat que es creu més que tothom.

A volar, papallona! (Editorial de la revista detourné)

He trobat una passada aquest text, i l'he cregut adient per a compartir-lo aquí:

"La millor imatge que hem trobat per expressar I reflectir la situació en la qual ens trobem actualment, prové del món biològic. És la metàfora de la metamorfosis de la oruga en papallona. Podem veure el vell sistema socioeconòmic com una oruga que està engolint tres-centes vegades el seu pes en un sol dia, creixent constantment i inflant-se a si mateixa fins que finalment no pot avançar més. Llavors entra en fase de letargia i la seva pell comença a endurir-se i a convertir-se en una crisàlide. El que succeeix a continuació és extraordinari: petits discs imaginals (tal com els anomenen els biòlegs) comencen a aparèixer en el seu cos. El sistema immunitari de la oruga intenta desactivarlos, però continuen apareixent, cada cop més forts i connectats entre si. La unió els fa immunes als atacs de la oruga. A mesura que es vinculen entre ells, van formant una nova estructura cel·lular i així, cada cop més i més d’aquests discs imaginals s’agreguen fins que el sistema immunològic de la oruga ja no pot funcionar més. Els discs que no s’uneixen, moren, juntament amb la mateixa oruga, que per lluitar contra els discs enverina la seva pròpia estructura cel·lular.
En aquest moment, el cos de la oruga es fon en un caldo nutritiu que serveix d’aliment a la papallona. Cada disc imaginal porta imprès en cada cèl·lula la imatge de tota la papallona, que lluita per arribar a ésser. Quan els diversos “tots” de la papallona es comencen a unir com si fossin un sol. Tot, aleshores la transformació es posa en marxa.
Ens agrada aquesta metàfora perquè mostra que els que volem canviar el món estem coexistint amb el vell sistema, que de totes maneres és insostenible i està en camí d’autodestruir-se. En la letargia, unió, transformació que ens hem de concentrar, per tant, és en preguntar-nos: sabrem esdevenir una papallona?
Com vincular-nos de manera que la papallona realment pugui volar?
La metamorfosis del sistema capitalista en un de post-capitalista és un período vacil·lant, trencadís i ple d’incertesa, doncs el vell sistema entra en un fase de letargia.
Cauen i decauen institucions, i amb elles, els plans de vida de moltes persones. Però també és un moment màgic en què tot està per repensar i reformular, un moment on les inquietuds pel canvi s’amplifiquen, apareixen arreu i busquen connectar-se entre elles. Tots els problemes del passat han de trobar la seva solució conjuntament, en la construcció del nou paradigma de futur.
Poques vegades en la història es donen moments tan emocionats com el que vivim avui, un moment en el que tots i totes necessitem fer una gran transformació. Està clar que aquesta societat és insostenible.
Hem de canviar les coses de cap a peus, i estem descobrint com fer-ho. La manera per a que aquest procés de canvi sigui viscut com una renaixença i no com una lànguida degradació, la manera de veure la crisi com una oportunitat i no com una pertorbadora maledicció, és comprendre que la construcció d’una nova societat es necessària i desitjable per a tots i totes, i que quan abans ens posem activament en aquest procés de construcció, millor.
A volar, papallona!"

Editorial de la revista détourné (3era entrega).

Abelles policia

És ben conegut que les abelles tenen un sistema jeràrquic de vida força complex, essent així part dels hexàpodes amb comportament social, dels més estudiats. Hi ha molts tipus d'abelles i la seva especialització dins el seu sistema les determina i condiciona de per vida. Algun altre dia tractaré més a fons aquest sistema. Avui plantejo una simple curiositat, l'existència de les abelles policia.

Al dipositar la reina els ous (la única del rusc que ho ha de fer), aquests són portats a les diferents cel·les, on s'estaran fins que ecolsionin per tal que surtin larves. Imaginem que una abella fecundada decideix pondre un ou, i el posa a una d'aquestes cel·les, diguem-li abella rebel. Hi ha unes abelles epecialitzades que fan una ronda ficant el cap a cada cel·la, i reconeixen usant les antenes les feromones de l'abella reina en cada ou. Si és un ou de l'abella reina no pasara res. Però si detecten l'ou de l'abella rebel, se¡l menjaran, sortiran de la cel·la i faran una crida a altres abelles policia, per tal de atacar a l'abella rebel  que l'ha post. La torturen, no maten.

Divers mediterrani

Pensar en animals extranys o plantes exòtiques ens fa portar la ment a selves tropicals o sabanes, a llocs amb criatures exagerades i estratègies inversemblants per a desenvolupar-se. No hi ha diversitat aquí a la mediterrània? No podria haver-n'hi? El cert és que la diversitat  depèn de molts factors, i que la posició de les selves tropicals és òptima per a un desenvolupament superdivers de la vida. Però aquí a la mediterrània també hi ha un hot spot de biodiversitat, un que s'ha de deixar fluir, i que s'ha d'observar bé.

Boscos, mar, unes quantes illes... i l'home que troba en aquest indret no exposat a la climatologia catastròfica un perfecte desenvolupament com a sedenterisme i explotació de recursos. Actualment és coneguda la dada que desenes d'espècies s'extingeixen diàriament. Però prefereixo parlar d'allò que viu, que no ens fixem, que conforma aquest clima mediterrani. A nivell microscòpic, a nivell d'artròpode, a nivell de riquesa de plantes i fongs existeixen gran quantitat  de tresors que hem de saber valorar millor, que fora bonic apreciar amb els ulls ben oberts.

Començant per la gradació de varis subclimes dins el mediterrani, podem trobar diversos ecosistemes, on conviuen moltes espècies. Parant un cop d'ull podem trobar gran quantitat de bolets, microfauna, flors a la primavera , ocells i altres. Fixem-nos-hi, i aprenem a valorar allò que és petit i salvatge. Convido a tothom a  buscar bolets a la tardor, orquídees a la primavera, i tots els animalons que conviuen en aquest territori tan explotat. La flora és molt rica, un sols s'hi ha de fixar. Per exemple, ara mateix sortint amb el fred que fa, s'estan desenvolupant les cassoletes del gènere Peziza, un tresor vermell enmig de rius inundats de verd. 

D'óssos en queden ben pocs, com altres espècies. Però si als boscos encara hi ha teixons, llúdries, isards, trencalossos, aufranys, hem de pensar que podem recuperar la fauna que es veu reduïda dia rere dia, no només amb plans de recuperació que fan científics sinó com a persones, deixant la natura Salvatge. Al mar la biodiversitat també és notable, i existeix un paradís com el que ens plantegen als documentals, amb gran varietat de feòfits, cloròfits i rodòfits; nudibranquis, pops i equiúrids vivint entre ells... Vull pensar que d'aquí 15 anys encara viurà la foca mediterrània, i que el potenical que té l'ecosistema mediterrani es podrà notar.

Lliures, paràsits...o més?

Les relacions interespecífiques es poden donar de diferents maneres. Simbiosi, mutualisme, comensalisme, parasitisme... o simplement definir els organismes com a lliures. Quan es fa una dicotomia entre lliure/paràsit, o altres tipus de relacions, s'ha de pensar. Lliure és aquell organisme que no depèn d'altres per viure? Impossible, la vida depèn de la vida per viure. Però la diferència es troba en observar una dependència no només química sinó física.

La vida depèn de la vida per viure. Una dependència química, necessitar menjar matèria orgànica, es dóna en tots els casos de quimioheterotrofia i altres, i això constitueix els cicles biològics. Però quan marquem la diferència i parlem de simbiosi o parasitisme establim una dependència física. Dependència que pot ser molt simple en casos de desparasitisme dels ocells en mamífers superiors, o les abelles que s'alimenten mentre dispersen el pol·len de les flors, i processos més complexes en altres. L'organisme paràsit és aquell que viu físicament en un altre organisme, se n'aprofita i el debilita per a obtenir ell els recursos necessaris per a viure. El seu ambient no és res més que el seu hoste, i la reproducció forma larves que no es podran desenvolupar si no troben un nou hoste.

En organismes paràsits veiem les característiques molt reduïdes. Cas de la Tènia solitaria, Taenia Solium. Viu dins nostre i ha perdut la cefalització en gran part. Ha perdut els ulls i ha perdut el sistema digestiu. Com que es desenvolupa com un llarg cuc que viu a l'intestí, sols necessita una estructura per enganxarse (a l'escòlex), i obtenir aliment pel tegument (és a dir, usant tota la superfície del seu cos). La simplificació dels carpàcters caracteritza els organismes paràsits, que el lloc ecològic que ocupen és mínim.

Dos reflexions. Dir "Animals lliures!" és absurd en paràsits. Negar la vivència de l'animal és destrossar el principi en el qual et bases, i permetre l'existència de l'animal és negar la capacitat de l'hoste de eliminar un paràsit que el destrossa per dins.

Un virus és un paràsit cel·lular. L'únic prou estúpid com per destrossar la cèl·lula hoste cada cop que parasita, quedant-se ell sense lloc on viure. L'home és un virus del planeta. Destrossa ecosistemes on pot viure i conviure, quedant-se sense recursos per a viure.