Estudi poblacional de les comunitats de cargols i llimacs del pati de casa meva.

Avui entrada especial, dedicada a un petit experiment que estic fent a casa meva. Podria dir "no ho feu a casa" o "proveu-ho!" però la qüestió és que l'inici d'aquest experiment es basa sols en l'observació de allò que passa, sense forçar processos. Evidentment un no es pot passar dies sencers mirant el pati i per a resoldre les qüestions que m'he plantejat s'hauran de manipular les coses.

Tinc al pati, en una superfície de mig metre quadrat, on hi ha plantada una bugamvilia, una falguera, una planta del diner, i bastants trèbols una doble població de llimacs i cargols (gènere Rumina), una sola espècie de cadascun. L'observació m'ha de servir per a obtenir informació sobre aquests animals, i aleshores m'he plantejat una sèrie de preguntes:

- Determinar les hores d'activitat en un cicle circadià, i si l'experiment dura prou, en un cicle circanual.

- Veure així si la competència entre les espècies  es dona en franges horàries, o si existeix convivència total de les 2 comunitats.

- Estudiar la durada de vida de cada espècie i el creixement, esbrinant quan triguen a fer-se adults.

- Fragilitat de les closques dels cargols. Quan el cargol mor la closca es trenca? Parteixo d'una observació primària de que mai he trobat closques buides, sempre amb individu.

- Fer un experiment per a veure si amb aliments molt rics en calci la closca perdura.

- Veure si entre les comunitats hi ha diferències pel menjar.

- Estudiar  la nova introducció d'una espècie de cargol diferent per a veure què passa a l'ecosistema.

Porto uns pocs dies, dedicant uns minuts al vespre a veure què passa. El que escric ara són les coses que han passat aquests primers dies, sense haver incidit en la manipulació de l'ecosistema per estudiar per exemple la durada de vida d'un individu o el creixement.

>Es fan les 20.30 i els cargols comencen a sortir. En aquest mig metre trobo 16 cargols de tamany normal, 2 joves i 2 de petitons. Aquesta població es manté al llarg dels dies aproximadament. No he fet cap marcatge i simplement observo el que passa. Cap a les 21.30 presenten activitat uns 8-9 cargols, i més tard, cap a les 24.00, veig més activitat en la majoria de la població. Durant el dia s'estan sota roques, amagats, per a reposar. El curiós ha estat amb els llimacs. Quan vaig començar sols observava 1 o 2 llimacs madurs, i casi cap de petit. El 4t dia vaig donar una fulla de col perquè mengessin i vaig veure que als llimacs els agradava més. El dia següent la població de llimacs havia igualat la de cargols! Crec a més a més que hi ha diferències en les zones que habiten, i potser també d'horari (els llimacs surten més d'hora). I als cargols agrada molt la planta del diner!

Aviat apareix un nou enemic. Enemic comú, competidor, que potser  s'extendrà més a mesura que vingui la calor. Poblacions de formigues petitonetes arriben a la zona experimental on de tant en tant deixo menjar perquè hi vagin els meus gasteròpodes. Crec que sent poques i sent tants els llimacs i cargols de moment no hi haurà problema. No obstant, vaig presenciar abans d'ahir, en el 1r moment que vaig veure les formigues, una escena en què un llimac que intentava menjar la fulla de col era atacat o molestat per 9-10 petites, que el rodejaven com tractant una bèstia immensa en una película. Aquest, veient que seria atacat durant tota l'estona, va fugir el més ràpid que va poder, cap a una banda on no hi havia rajola, no terra.

Continuaré aquest experiment, comentant el que trobi curiós o que respongui alguna de les preguntes que m'he fet. 

La pròxima entrada la nº 25, a veure si m'extenc més o faig algo especial!

La Malla

Per pensar com vincular l'home i la natura hem de pensar en com funciona aquesta. Pensar com es desenvolupa escosistèmicament, i com mantenir tant l'harmonia com l'equilibri amb aquesta. Això és comprendre el concepte de que funciona com una gran malla. Una malla que deixa excedents per unes bandes, o que té recursos limitants per altres.

Una malla que, en tallar-se una connexió entre dos punts, el camí es pot resseguir per una altra banda. Com si en un sistema elèctric, hi ha cables auxiliars per a fer que tots els punts s'encenguin. Aquests processos es donen en els ecosistemes i l'única manera de mantenir-los és veient on es poden recollir fruits i on trenquem l'equilibri del lloc. És aquesta idea, la de l'equilibri, que s'ha de diferenciar de l'harmonia, ja que qualsevol sistema pot estar en harmonia però aconseguir un equilibri que beneficiï tant als humans com a altres espècies és una altra cosa. Això és entendre la fisiologia de l'ecosistema, veure que el valor que té el té en cada part del seu cicle o xarxa de punts, però que el flux de matèria orgànica ha de seguir sigui com sigui. I veure que no hem de deixar de donar-li valor a els punts concrets, perquè som humans, i l'única manera de mantenir la biodiversitat és jugant amb aquesta fisiologia ecosistèmica. La biodiversitat és bona per l'ecosistema, i cal preservar-la, tant si es defensa  que la població de Ursus arctor (ós bru) s'ha vist reduïda i gràcies als plans de reintroducció ara hi ha 25-30 exemplars a tota Catalunya, com si s'observa i es tracta de resoldre la problemàtica de Dreissena polymorpha, el musclo zebrat que fa poblacions de milions d'individus en zones petites afectant tant als ecosistemes naturals com als sistemes artificials. 

Hi ha qui opina que totes aquestes coses sobre energia i obtenció d'aquesta, a partir d'energia dels cicles biològics o les energies malanomenades renovables i benanomenades lliures, no tenen sentit si no hi ha una reducció de la població humana. Certament l'ecumenisme i creixement humà com a espècie és una cosa que sembla infrenable. Però com diu Ramon Folch, a l'hora d'enfocar problemes no hem de ser  metges forenses sinó terapèutes. El forense segur que sap de què ha mort la natura, però el terapeuta, encara que potser no descobreixi la causa inicial, si cura al malalt se'n surt. Per això cal fer feina amb prespectiva, i pensar què és el que s'ha de canviar i com fer-ho.

Rituals miriapòdics

Aquests són algunes de les maneres de reproduïr-se curioses del grup dels miriàpodes. Tal grup està format per organismes amb 2 tagmes, cap i tronc, i molts segments amb gran quantitat d'apèndixs articulables destinats a la locomoció.

A la classe dels diplòpodes, amb 2 parells de potes per segment, veiem un gènere d'un individu petit, Polyxenus. El mascle d'aquesta espècie, en època d'aparellament, teixeix al terra una doble via de seda secretant certa substància. Dos línies paral·leles com una via d'un tren. Crea així un camí que pot fer  varis decímetres, i al final d'aquest, hi diposita  els espermatòfors, sacs portadors d'esperma. Un cop ha fet la construcció, el mascle se'n va, amb la missió complida. Aleshores quan una femella passi aprop, pel costat, reconeixerà aquestes vies, sentint-se atreta per la olor. Resseguirà els fils de seda fins a arribar al final, on s'autofecundarà.

El grup dels símfils també són molt curiosos. Practiquen una espècie de sexe oral. El mascle sense femella fa els espermatòfors i els diposita, quedant plantats normalment en molses. Aquest espermatòfor resulta irresistible per a la femella, de manera que se'l menja, i al cap d'un temps pon ous. Però no ens enganyem, no existeix cap connexió entre el digestiu i el reproductor. Mentre una part de l'esperma es devorada, una altra part és guardada en unes bosses orals, com les conegudes dels hàmsters. Aleshores la femella fa òvuls. Aquests, massa grossos per créixer dins del miriàpode, són extrets a fora, i portats amb les diverses potes desde la part posterior de l'animal fina a la boca. S'acosta l'òvul a la boca, i hi escup l'esperma.

En el grup dels litobiomorfs (a la classe dels quilòpodes) hi ha espècies que s'aparellen un sol cop a la vida, almenys les femelles. Aquestes guarden l'esperma dels mascles tota la seva vida en una bossa seminal. Un cop l'any, la femella s'autofecunda per a deixar l'esperma. Per fer-ho treu un òvul molt gros, que aguanta amb les ungles i espines dels seus gonopodis mentre unes glàndules segreguen una substància enganxosa. Al impregnar l'ou d'aquesta substància, decideix agafar partícules de terra i posar-les a la pilota que està creant, fent una segona capa que queda endurida i protegida, una ooteca. Aleshores ho deixa i se n'oblida per tota la vida. Després d'això, pot repetir el procés per a fer més cries.

El Cicle - 2

El pic del petroli és potser el problema imminent més greu a que s'enfronta el planeta Terra. Un problema creat, com no, per l'ésser humà. I dic que s'hi enfronta el planeta Terra perquè afecta a nivell energètic i econòmic a l'ésser humà, però a nivell global d'escalfament i estabilitat a tot el planeta.

La terra és un sistema termodinàmic que rep i emet un flux d'energia. La font d'energia és el Sol, que en les condicions en què es troba ha permès el desenvolupament de la vida a la Terra. La radiació solar ha anat creant els diferents cicles biològics que avui en dia hi ha al planeta. Tot es desenvolupa dins de les condicions en què es pot viure, transformant l'energia que s'obté i emetent-ne. Els cicles esdevenen així un flux d'energia que rep i deixa escapar químicament o en forma de calor aquestes emisssions. Podem pensar així, com a l'equador la radiació és més forta, i per això els biomes que hi ha tenen un flux molt més bèstia d'energia del que hi ha aquí. La Terra és un sistema amb els màxims d'energia a l'equador, a les selves plujoses i després als tròpics. Si entenem aquest concepte, resulta curiós saber que a Dinamarca hi ha 10 cops més plaques solars que a Espanya, que si aprofités l'energia que rep obtindria una quantitat important.

El planeta s'enfronta al petroli, un perfecte calentador que desprèn tal quantitat de merda en forma de gasos hivernacles i d'energia malbaratada, que es carrega l'estabilitat dels ecosistemes. Pensar que ara el 95% del transport funciona així i que per tant és la base del món globalitzat, ens pot fer pensar en com conviure sense fonts d'energia que no destrueixin objectivament l'estat natural de la biosfera. Podem intentar extreure energia d'aquests cicles termoestables, de la vida, sense incidir en l'estabilitat?

Un exemple: si ara mengem arròs, aquest arròs són glúcids que ens donen energia. Aquests glúcids han sigut cultivats en un camp, on s'han desenvolupat com una planta (un ésser viu), però on els inputs d'energia han sigut totalment artificials. Possiblement ha estat tractat per a ser tal com és, amb fertilitzants, productes químics, i s'ha necessitat un cost energètic que possiblement ve del petroli per a els processos que han intervingut. No hem vist lña paraula cicle en cap lloc. Ara imaginem que aquests glúcids que ens donen energia els extraiem d'una ametlla que creix en un arbre, i aquest arbre, en comptes de donar-li fertilitzants, deixem que visqui tal com viu a la natura, alimentant-se amb un sofre i un potassi que extreu naturalment del cicle en el qual conviu. Podem mantenir el cicle biològic, usar l'energia que ell mateix té, i recollir-ne els fruits? Això és diu permacultura, i la presento com una opció a fer créixer els biomes que l'ésser humà és expert en destruir.

L'Illa Pacífica

Sabem que els patrons evolutius són diferents en qüestions insulars, al veure com s'afavoreix l'especiació i la deriva genètica permet que les espècies que es desenvolupin com a endèmiques siguin molt curioses i característiques: els paradisos perduts. Un cas a comentar és Nova Zelanda, illa que tectònicament es separà de la resta abans d'hora. Va quedar aïllada durant molt de temps, i això va permetre una fauna característica. 

Al aïllar-se s'havien desenvolupat algunes espècies de ratpenats, però no hi havia mamífes terrestres. A més, tenim espècies d'ocells no voladores com el Kiwi o el Kakapoo, que han proliferat fins ara. Què passa? Que estant la illa aïllada no hi havia manera de arribar-hi que no fos volant, i tot i això resultava prou difícil. Quan durant milions d'anys la fauna d'un lloc viu sense exposició a la vida que s'està desenvolupant arreu del món, simplement evoluciona endèmicament, sense entrar en la competència evolutiva i necessitat de crear estratègies per a matar o defensar-se. És el cas d'aquests dos ocells esmentats, no voladors, que viuen en selves a estrats del terra i arboris.

El kiwi té unes plomes modificades que semblen pèls, no té ales ni cua, i té un bec allargat per atrapar insectes o menjar fruita si es presenta l'ocasió. Té la mida d'una gallina domèstica., és de color marró. El kakapoo és una espècie de lloro de 4 quilos, de color verd, amb hàbitats nocturns i costums d'enfilar-se a les branques, sense volar. Usa per això unes fortes urpes per agafar coses. Aquests dos animals van poder profliferar en un ambient d'una illa pacífica, sense pressió selectiva, on sols competien artròpodes que es van desenvolupar notablement. Aleshores va passar que al segle XIII va arribar l'home a Nova Zelanda. L'Home, amb animals domèstics, que van canviar tota la estabilitat de l'illa. Va ser culpa dels gossos i criatures domesticades per l'home, i una posterior explotació de l'illa, que aquestes criatures estiguin ara en perill d'exinció. Els ocells no podien defensar-se davant de les novetats evolutives dels cànids, i aquests es mostraven agressius matant-los a tort i a dret.

La seda més útil

És conegut allò de que el fil que teixeixen les aranyes és extremadament dur. Ho és, el problema és que és tan fi que un sol toc parteix les teranyines. Però aquest filament que surt de les fúsules, que es solidifica en sortir a l'exterior ja que dins de l'animal es troba en estat líquid, és usat pels araneids per moltes més coses que no pas la típica estructura plana on poden quedar atrapades les preses. 

Característica comuna de tots els araneids és aquesta de fabricar seda, i la de tenir glàndules amb verí. Totes disposen de quelícers acabats amb agulló que usen per a atacar. Moltes no són capaces de atravessar la pell humana, i sols unes poques ens poden injectar un verí que ens afecti realment.

El primer ús de la seda que veiem és el del desplaçament. Moltes aranyes deixen anar els fils per poder moures d'un lloc a altre, talment com el superheroi que es fa passar per una d'aquestes criatures. Moltes formen part així de l'aeroplàncton, són aranyes molt petites que es troben disposades a utilitzar el vent al seu favor per poder moure's. Posen l'abdomen enfocat cap amunt, disparen el fil, i poden aconseguir aguantar-se així fins a vàries milles, algunes d'elles.

Un altre ús curiós de la seda és el de aranyes aqüàtiques que s'han mig adaptat a la vida de rius.  Aquestes tenen pulmons i necessiten respirar, però poden habitar sota l'aigua. Doncs bé, existeix la capacitat de fabricar un capoll de seda que guarda simplement oxigen, que l'aranya usarà quan necessiti per a respirar. Un quart ús, havent comptat ja la construcció de teranyines per a atrapar preses, és el de protecció de la posta d'ous, que queden arraserats.

Una cosa que s'observa en moltes taràntules és la construcció de caus, sigui excavats o ja trobats. El cas és que tenen un forat a terra on viuen. i aquest forat el tapen. Fabriquen un opercle de seda i al damunt li posen terra perquè quedi ben amagat. Es tracta de que sigui un cau invisible, que serveixi per què mentre l'aranya estigui a l'aguait, si pasen insectes pel costat l'aranya els ataca en dècimes de segon.

Una habilitat curiosa per a caçar. L'aranya es posa en una alçada desde la qual projecta varis fils que produeix cap avall. Al fer-ho comença a remenarlos causant un moviment rotacional que fa girar els fils i augmenta la superfície de contacte d'aquests. Així caça, insectes voladors que poden passar per sota.

Per últim un cas que he trobat, d'una teranyina feta conjuntament amb vàries aranyes. Adoptava així un tamany descomunal, calculat d'uns 180m quadrats, cobrint varis arbres.