Tenim a un extrem l'ecologisme biocèntric i a l'altre l'antropocèntric. És a dir, molta gent pensa: fem uns espais naturals que l'home no pugui tocar, parteix d'un posicionament radical de la natura que es defensa com a salvatge. I després tindrem l'altre, on la gent parteix des de l'home per a no pensar en la natura salvatge sinó en fer sosteible el món, perquè l'home pugui viure.
Què passa? Que no podem buscar un vincle? Que no podem buscar un punt a mig camí? Tal com està el món i com estan de boges les empreses capitalistes de moment és necessari que hi hagi certs espais dedicats a la preservació de la natura. Però la solució global no és aquesta, és trobar el vincle, el punt en què no és necessari lluitar a mort per un espai salvatge perquè l'home desenvolupant's-hi la mantingui salvatge.
En la meva opinió el biocentrisme falla quan fa el plantejament de "hauriem de tornar als arbres". Vam baixar dels arbres perquè de cop no hi havia arbres, i en aquest moment vam començar a treballar, aprenent a menjar carronya. No es pot pensar en humans paleolítics, s'ha de pensar que l'home que treballa la terra ha de treballar perquè sigui salvatge, perquè hi hagi flux de biodiversitat; perquè en comptes d'adaptar la natura al nostre espai ens adaptem nosaltres a ella. I això es el que dic de l'antropocentrisme, que ha de tenir en compte la paraula biodiversitat per a fer un món sostenible. Vist com està tot d'aquí uns quants anys el que haurem de plantejar-nos és com obtenir aliment altre cop, que no tindrem el petroli com a amic nostre. De moment es comença ja a fer a petita escala. Però sense biodiversitat no hi ha món.
I això de biologia multidisciplinària? Hi ha gent que es perd en la seva professió. Podem conservar espècies, però l'objectiu no és posar-se medalles per a repoblar els isards al Pirineu (que pr cert cada cop n'hi ha menys). És treballar amb l'isard com a espècie per a què els ecosistemes que habita puguin treure la potencialitat que tenen al màxim, sigui en un Parc Nacional com Aigüestortes, intocable, o un lloc tocat com la Vall de Núria. La multidisciplina passa per no capficar-se en una cosa i entendre el Tot d'un lloc, fer pedagogia mútua amb la gent d'aquell lloc, i fer que tothom entengui com funciona la natura i perquè s'ha de tractar d'una manera i no d'una altra.
Estic totalment d'acord en l'afirmació: "No es pot pensar en humans paleolítics, s'ha de pensar que l'home que treballa la terra ha de treballar perquè sigui salvatge, perquè hi hagi flux de biodiversitat; perquè en comptes d'adaptar la natura al nostre espai ens adaptem nosaltres a ella". No obstant la idea de vincle que dius en el text no me la puc imaginar, no dec tenir prous coneixements per arribar a dissenyar mentalment una societat capaç de continuar amb l'evolució cultural (entro tecnològica i científica) i que es pugui integrar mantenint el món salvatge o m'hauria de replantejar la idea d'evolució cultural?
ResponderEliminarJo tampoc me la puc imaginar, aquí està la gràcia. Però si puc rebutjar dos coses puc intentar ajuntar-les i aviam si en trec el màxim profit. Quan parlem de decreixement parlem de un canvi humà, de una visió sobre la Necessitat diferent. El que passa és que potser jo intento buscar una teoria unificadora, i amb petites coses arribar-hi. Des d'un punt de vista ètic, no ecosistèmic ni d'espècie, crec que el final del camí és la societat humana que ha aconseguit que la natura vagi per si sola, l'admira i la treballa, conviu amb ella i n'aprèn coses. El missatge no és clar com el típic "No a la Guerra"; és "Sí a la vida" i és més complex.
ResponderEliminar