Ruta pel Pirineu - 3

Crec que recordaré sempre aixecar-me al Refugi de la Cabana Sorda, mirar endavant que hi havia una finestra, i veure el cul d'un cavall gegantí. Sortir mica en mica, passejar pel prat alpí... Trobar-me primer una viola d'aigua, una planta gens vistosa però que és una de les 2-3 plantes carnívores que hi ha a tota Catalunya. Després mirar a dalt a les pedres de dalt del circ i veure els primers isards del viatge. Que en quedi constància: l'isard (Rupricapra rupricapra) originalment vivia més avall, a prats i boscos de pi negre. Però és la pressió humana al llarg dels anys amb la ramaderia que ha fet que aquest animal hagi hagut d'adaptar-se a viure a rocams.

Tornem d'Andorra de l'excursió i un altre cop a la Seu, que a mi em toca fer ruta. Aquest cop partiré de Castellbó, amb direcció al refugi que hi ha a St Joan de l'Erm. Són les 16.00. Veig que el camí diu que hi seré en 4 hores. Això són 3 i  poc més per mi. I em poso a caminar, veient per això que hi ha núvols que anuncien pluja. El camí hi ha un moment que creua amb la carretera, i em dic: vés per carretera, així si plou pots fer autoestop! I comença a ploure, un xàfec bastant considerable, jo tranquil perquè el meu tiet és Mosso a la Seu i m'ha dit que si em passa algo el puc trucar i em pot venir a buscar. Però quan comença a ploure de veritat, m'he d'amagar. Entro a un caminet secundari que crec que portarà a algun lloc, però sols veig 3 ó 4 vaques, una caixa d'eines, i una falç de dos pams ben esmolada. Això no mola! Però penso "coi, si passa algo, la falç la tinc jo!" Torno a la carretereta i continuo caminant, amunt que com abans hi arribi millor! Però no passen cotxes i jo anar fent... Fins que arribo a un petit poblet, on m'aixoplugo a un cobert amb un tractor i bales de palla, fins que pari de ploure. 

Aleshores hi torno, decidit. He d'arribar a St Joan de l'Erm! Xino-xano per la carretera, i espero que passi algun cotxe! I mica en mica vaig adonant-me que deixar el camí de muntanya potser no ha estat la decisió més encertada...Perquè ara són en total 25-30 km des de Castellbó. Però ara ve la qüestió. Quan la vegetació entra en estatge de pi roig, veig uns boscos molt guapos. Són boscos monoespecífics, que tenen una catifa de molsa preciosa i tots els pins que ho conformen tot. En aquest moment recordo per això una foto d'un pòster que tinc, on surt aquest tipus de bosc, i hi surt on ós passejant. Quina por. Óssos per allà i jo caminant, i van passant les hores i es fan les 19 i les 20... I es comença a fer fosc. Amb la llanterna enfoco endavant i vaig caminant sense parar, decidit. I no passen cotxes, sols alguns de tornada. En aquest moment em poso a parlar sol. Si hi ha animals, ara no és el moment de veure'ls, tant senglars, teixons, artiodàctils, gats mesquers, óssos... Ara no toca: si estan per allà, que em sentin cridar i que fugin! I així em passo durant més d'una hora, que al final ja fet tot fosc i arribo a les 21.40 a Sant Joan de l'Erm, aquest cop a un refugi resguardat, casi un alberg però molt integrat a la muntanya i petitó. No ho tornaré a fer més això. Que feliç que em vaig sentir quan vaig arribar-hi! Realment! I, ironies de la vida, el primer que em trobo allà són llibrets que es diuen "Turistes i Óssos".  Com viuen, com rastrejar-los, la situació actual al Pirineu... I com no, aquesta secció que vull copiar sencera:

Què cal fer si ens trobem un ós:

"L'ós bru té generalment por dels humans i els evita, fins i tot en les trobades fortuïtes. Els excursionistes que puguin arribar a veure un ós hauran d'evitar apropar-se a l'animal, amb l'objectiu de garantir la seva seguretat."

Què cal fer si ens trobem un ós a curta distància (menys de 50 metres)?

• Permetre que l'ós pugui identificar-nos manifestant la nostra presència i deixar-nos veure i sentir a una distància suficient.
• Moure'ns sese brusquedat.
• No tallar-li el pas ni bloquejar les possibles vies que pugui utilitzar e la seva fugida.
• Allunyar-se a poc a poc de l'indret i de l'itinerari que l'ós pugui agafar.
• En cas que ens trobem amb una óssa i els seus petits, mai no ens hem d'interposar entre la mare i les cries.