Ruta pel Pirineu - Fi

Última etapa. No perquè ho tingués pensat així des del principi, sinó perquè he vist que després d'això hi ha una manera no complicada per a tornar cap a casa. Sortint de Farrera vaig a Llavorsí, allà agafo forces i compro menjar per a el que ve. Arribo fins a Espot, on el primer que faig és buscar l'oficina de turisme perquè em donguin algun mapet del Parc Nacional d'AigüesTortes. Però són les 14 hores i acaben de tancar fins a les 16! Veig per això en un mapa gros que el primer tram em porta fins a l'Estany de St Maurici, i que allà hi ha un punt d'informació. Cap problema, allà ja agafaré informació. I començo a fer el camí cap endins del Parc. Allà  pel fet de ser Parc Nacional hi ha moltes restriccions. No es poden agafar flors, ni bolets, ni en principi moure pedres... t'has de sentir com un observador d'un paratge salvatge que l'home ha escollit  per no intervenir-hi.

De camí ja vaig veure un trencalòs volant, i una silueta del que no sé si era una femella de Gall Fer o una Perdiu Xerra. I al entrar al parc tot canvia. Sembla que el paisatge natural busqui la perfecció en tots els seus estatges, riberes màgiques, boscos de roureda, Pinus uncinata, avets gegants, alguns de caiguts perquè han mort de vells, no perquè els hagi tocat l'home. També veig un parell d'artiodàctils, que aquí no comentaré perque vaig tenir-hi un altre encontre. L'estany de St Maurici és el destí de la majoria de turistes. Fan aquest caminet de 2 hores i tornen. També hi ha els Encantats a l'esquerra, de les muntanyes més impressionants de tota Catalunya. I a la riba d'aquest estany és on hi ha més gent reposant. I... sorpresa! El punt d'informació no és més que un taulell en una banda. Com m'ho faré per aconseguri un mapa? Clar, al refugi ja me'n donaran. Però camino després cap al refugi i allà em diuen que no tenen mapes per donar-me, que si en vull un n'he de comprar per 10 €, dels bons, o puc mirar-me un que deixen de la ruta de Carros de Foc. Conclusió? Vaig creuar el Parc Nacional amb un mapa dibuixat en aquell moment a la llibreta de viatge, al pur estil Tolkien. Està la part del Parc que volia creuar, i la ruta per anar del refugi Ernest Mallafré al de Colomina. El camí que faria el següent dia.

Fa ràbia no acomplir un dels objectius del viatge. Veure un Gall Fer, imponent caminant a prop meu, encara m'ha quedat pendent. És per això que em vaig aixecar a les 6 del matí el dia següent i que a les 6.30 ja estava de camí. Això a més de que havia de fer aquesta llarga etapa de Carros de Foc, que en realitat completava 3 refugis. No vaig veure l'ocell però tinc imatges grabades d'altres coses. El bosc encantat, com sempre, i al entrar a una clariana veig un ramat de 7 ó 8 daines (Dama dama) que se'm queden mirant, acusant amb les seves banyes. Comencen a córrer cap a una banda, fent tremolar el terra, de manera que justament queden davant meu, a menys de 10 metres. M'adono aleshores que tinc al costat dret un Isard bevent aigua a 2-3 metres, que no s'ha adonat de la meva presència. Quan ho fa es posa a saltar per les pedres de manera espectacular, en pocs segons ja és lluny. També hi havia alguns cavalls... Era com un safari del Pirineu.  El corriol s'enfila fins el Coll de Monestero, des d'on es veu tota la vall il·luminada i estanys a banda i banda. Estic a 2700 metres i acabo de pujar una tartera molt bèstia. Per allà hi ha més Isards que sembla que m'acompanyin mentre faig el meu camí. També veig una Àliga Daurada i algunes granotes.

El següent tros és el dels llacs més grossos, Estany del Mar és immens, i el Refugi de Colomines queda per allà. Em trobo aleshores el GR11, el que havia agafat el primer dia, que passa per aquest tram! També veig unes quantes espècies vegetals, algunes que no surten la meva guia i algunes que són mutacions, com una Gentiana de 5 pètals quan sempre en tenen 4... Tornaré a passar la nit de refugi, i al dia següent em decideixo a baixar per la vall fosca. La troballa d'espècies mai para, i entre llangardaixos, papellones, algun mustèlid que li veig la silueta, i altres, completo el viatge fent autoestop fins la Pobla de Segur d'on agafo, primer un mapa d'Aigüestortes, i després el tren.

El Pirineu és immens, i encara hi ha molts llocs on he d'anar d'aquesta serralada. Però vull dir que tenim la natura aquí al costat, en el seu estat més salvatge, amb coses inversemblants que la gent no creuria que hi són.  Aventurar's-hi és veure que està ple de diversitat. Evidenment sols he comentat aquí la part més natural del viatge, no la social, però és clau compaginar-ho.